Diumenge al migdia em vaig trobar en Càndid a l’avinguda Meritxell. Pujava de la Rotonda en direcció a Escaldes, anava carregat amb un pic i una pala i feia cara de pocs amics. Si hagués estat un dia normal, tothom s’hauria girat en veure’l passar carregat amb aquells estris i vestit d’estil Regència, però com que les botigues estaven tancades, no hi havia ningú pel carrer. «¿Es pot preguntar què hi fas al mig del carrer amb un pic i una pala», vaig dir-li. «Perdre el temps», em va contestar taxatiu. «També el podries perdre prenent una caipirinha en aquell bar que hi ha a tocar del llac d’Engolasters», vaig observar. «Tens raó, hauria estat una millor idea», va dir-me tot ofuscat, «¿et pots creure que porto tot el matí buscant voluntaris per fer una barricada i no n’he trobat cap? Bé, sí, n’he trobat un… un que es pensava que una barricada era un tast de vins de diferents barriques i s’ha desdit tan bon punt li he explicat que havíem de començar a fer una rasa al mig del carrer».
«Càndid, per obrir rases es necessita un permís del Comú», vaig recordar-li. «Ja ho sé, i ja té nassos que el Comú que més multes posa per obrir rases incontrolades sigui el d’Encamp. ¿En quin món vivim que els socialistes posen multes per fer barricades?», va preguntar retòricament en Càndid. No vaig poder evitar dir-li que no feia per ell anar fent barricades pel món: «Càndid, pensa que en Ferran Goya et considera un conservador tradicionalista i que més d’un va posar el crit al cel quan vas parlar bé de Margaret Thatcher», vaig advertir-lo, «amb això de la barricada perdràs la teva bona fama». «No n’estiguis tan segur», va dir ell, «precisament perquè sóc un tradicionalista crec que en un Primer de Maig el que toca és fer barricades. Però ja veig que no hi ha manera: ¡què es pot esperar d’un país on la majoria de la gent pensa que la Internacional és una farmàcia!».
«No ho sé, Càndid», seguia jo, «no deixaràs mai de sorprendre’m, pensava que avui et trobaria i em faries un discurs contra el tancament dels comerços». «Si vols te’l faig», va dir ell deixant el pic i la pala a terra, «perquè suposo que no hauràs pensat ni per un segon que em sembla bé tot això d’anar tancant les botigues. Jo sóc dels que penso que les botigues haurien d’estar obertes sempre que vulguin, i si són tots els dies de l’any les 24 hores, millor. ¿Recordes com era Anglaterra quan érem petits? Un lloc avorridíssim. Ara en canvi a Londres hi ha botigues obertes tots els dies de la setmana i fins a hores molt avançades. No hi ha color». «Ara ja em sembla més familiar el que sento», li vaig dir, «ja em sembles més tu». «Sí, sí, ja ho sé…», va continuar ell amb un punt de displicència, «i ara em diràs que sóc de dretes i tot això. Doncs no, mira, perquè si el que compta són els drets dels treballadors hi ha maneres molt més eficaces de protegir-los que limitant els horaris comercials: amb reglaments i convenis que garanteixin un nombre mínim de descansos en diumenge, que paguin més a aquells que treballen en dies festius o hores intempestives… Cal garantir un mínim que faci que el treballador tingui unes condicions dignes, però això és perfectament compatible amb l’obertura dels comerços sempre que vulguin. I en funció d’on situem la ratlla del mínim ja veurem si som més de dretes o més d’esquerres». «Crec que en Gilbert Saboya va dir alguna cosa similar en un article», vaig apuntar. «Sí, però ell d’això del mínim de dignitat i dels drets dels treballadors no en va parlar gaire en aquell article», va replicar en Càndid, «és que ¿saps? crec que és un pèl de dretes; però tot plegat és un pecat de joventut, amb els anys es moderarà i qui sap si no acabarà convertit en tot un revolucionari».
«Sí, potser d’aquí a 20 anys el pots anar a buscar per fer barricades», vaig dir-li. «No me’n parlis», va protestar en Càndid, «no penso tornar a intentar mai més això de fer barricades a Andorra. ¡I encara hi ha botigues que han obert! ¿Quina classe de sindicats té aquest país que permeten que la patronal sigui més subversiva que ells?». «Però Càndid, si es fes això que tu dius de la llibertat total d’horaris avui els treballadors serien a la feina i tampoc no trobaries ningú per fer barricades», vaig dir-li. «Ja, però ja que avui no treballen podrien fer alguna cosa de profit ¿no et sembla?», seguia ell, «i no… se’n deuen haver anar a la platja, amb el mal temps que fa, ¡tan de bo no pari de ploure! No, no em miris amb aquesta cara. Des que sóc a Andorra només he vist els sindicats mobilitzar-se de debò quan algú ha volgut tocar les condicions laborals dels funcionaris. En això, ¿veus?, aquest país sí que està a la page: vivim en un món en què ben aviat només podran fer vaga els metges, els maquinistes i els controladors aeris».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
