El Dia de la Poesia va passar com un sospir per la vida andorrana. Universitat i minories literàries molt concretes van organitzar actes familiars. La resta res. L’excusa no és la campanya electoral perquè no veig a la majoria dels candidats massa entusiasmats per la poesia. Però cal aprofitar la conjuntura per parlar de poesia i, perquè no, també de política.
Aquesta jornada coincidia amb la celebració del centenari d’un autor lluitador i sentimental: Gabriel Celaya. Poeta social per excel·lència en l’època dels 50 ens va omplir de paraules i pensaments que van despertar el desig de pàtria i llibertat. Eren anys de lluita i esperança. Seus son els versos «Maldigo la poesía/ de quien no toma partido/ hasta mancharse». Ho deia disparant versos carregats de futur. Aquell futur és l’ara present i no se jo si realment és el que volia. En tot cas aquest temps nostre és en molt casos d’acomiadament d’un altre, en què la poesia era viva i l’esperança una flama encesa en la incertesa del moment.
El nostre món, el més intim, el que ens acull, camina lentament. Evoluciona poc a poc. I de tant en quant queda sacsejat per espernegades sense sentit que fan mal a tot allò que les envolta, sense saber distingir el bo del dolent. Aquests dies escolto desqualificacions que em desagraden profundament. Penso com el poeta que s’ha de prendre partit fins a tacar-se, però guardant la norma i la rima, la cadència espiritual i l’aroma del discurs ben expressat a través d’unes idees definides.
Els nostres candidats haurien de llegir alguna nit d’aquestes a Celaya. Segur que aprendrien molt i els serviria per a ser millors. Però no és aquest el camí que se segueix, sinó més aviat la drecera amagada i la discussió sense mirar a la cara del contrincant. Poesia és obrir-se a totes les pells sensibles i ser a la vegada receptor d’altres missatges que no siguin els nostres. Utilitzar la poesia per «mullar-se» és un bon exercici de ciutadania.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
