- Silvio Berlusconi. Foto: EL PERIÒDIC
La tendència mundial és una carrera oberta a favor de la major gloria i ascens dels forasters amb un rebuig als polítics de sempre. ¿Bo o dolent? Depèn dels forasters i sobretot dels polítics de sempre en segons quins llocs. Aficionat com sóc a repassar hemeroteques –on sempre trobo coses que no poden ser més noves– observo una clara preponderància en la vida política actual, dels pallassos, per un costat, o de bruixes i bruixots per un altra. Un exemple podria ser, a nivell global, el pallasso Tirica –de nom Oliveira Silva– o bé la bruixa –reconeguda per ella mateixa– Christine O’Donnell. Podria afegir a Kristin Davis , candidata a Nova York i a la vegada subministradora de prostitutes al exgovernador Elliot Spitzer. Si faig un salt al Canada els mitjans de comunicació parlen extensament de l’alcalde de Toronto Rob Ford, qui en campanya electoral va rebre eslògans tan eloqüents com el de Vota per un alcalde que pega a la seva dona i que és racista i alcohòlic.
Si dono el salt a Itàlia,ocupa el primer lloc de la llista Il cavallieri Berlusconi o bé el còmic Beppe Grillo. A la vista d’aquests personatges no puc evitar pensar que al no importar gens la política, molts ciutadans aixequen a personatges com els que dic, encara que només sigui per fer-se un tip de riure. Realment la situació seria còmica, si no fos perquè resulta tràgica. És el cas de Belen Esteban a Espanya que un sector la bateja com La princesa del poble. Doncs si que anem bé.
Al costat de tanta pallassada tenim també els bruixots. Aquí ficaria a una gran part dels components del Tea Party que responen als aspectes més rancis del conservadorisme i que fins i tot els propis republicans –un sector almenys– no estan d’acord, malgrat que han aconseguit un èxit electoral realment important i que obliga a replantejar no pocs conceptes de la vida pública americana. Sarah Pallin, per exemple, parla de redescobrir als pares de la pàtria americana, però quan se li demana el nom dels sis grans prohoms només va saber dir el de Georges Washington, el que demostra el seu poc coneixement de la història que ella defensa i a la vegada una manca d’idees que esgarrifa.
Els moviments populars que darrerament es produeixen a sud-amèrica tenen com a lema que marxin ells, parlant dels polítics en exercici i oblidant que alguns líders són mundialment reconeguts. Islàndia és un altre exemple, encara que la explicació es pugui trobar en el desencadenant econòmic que han patit al passar de ser un país modèlic pel seu neoliberalisme, a un país arruïnat, precisament per això. Tots aquests moviments es caracteritzen per ser els més cridaners de tots i a la vegada els més ignorants. Se sap que s’oposen a tot, però no quines causes afavoreixen. Aquesta filosofia triomfa a tot el món i no seria difícil trobar punts de similitud a casa nostra. Andorra està dividida amb el mateix nombre que els votants. Uns parlen molt i criden més i els altres no parlen. Tenint salut que és el principal, pensen aquests sectors, només cal guardar silenci quan convingui i esperar perquè això quedarà compensat amb la solidaritat del retorn al poder. La resta de ciutadans callen. Brillen precisament perquè no tenen lluentor. I no la tenen perquè no la poden tenir a l’estar patint ara mateix un bloqueig per un altra mena de Tea Party.
Es pot creure i es pot conèixer. El primer moviment es basa en una fe no contratada i el segon no deixa de ser una contradicció amb els primers que parlen i no diuen res de nou, mentre que els segons aporten novetats que es silencien.
Als Estats Units, la temporada entre les eleccions presidencials i les generals les bategen com a temporada idiota. És el que ara ens passa. Populisme sense popularitat i polítiques d’aparador.
jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
