josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Quan hom llegeix els relats dels diversos viatgers que han vingut o han passat pel Principat d’Andorra, no és pas estrany trobar, ni que sigui a rajaploma, una menció, breu, esquemàtica o merament nominal, del lloc on feren nit. Alguns anaven recomanats, uns altres sabien el nom de l’hostatger, i també n’hi havia que preguntaven qui podia llogar-los una cambra. El cas és que no es quedaven sense almenys un matalàs, cobertor, llençols… i algunes puces. I per bé que ens pugui semblar el contrari, quan al segle XIX començaren llurs visites aquella mena d’aventurers per als quals venir a Andorra era conquerir una fita geogràfica, la història d’aquesta institució «turística» al nostre país ja tenia alguns segles a l’esquena. Evidentment, serà difícil d’escatir si a Andorra, com a d’altres zones d’Europa i Àsia, l’hostaleria posseïa una tradició mil·lenària, però podem conjecturar que no, encara que aquests establiments ja proliferaren durant l’època romana; de fet, fins i tot a l’evangeli de Lluc trobem un hostatger com un dels protagonistes de la paràbola del bon samarità. Un hostal sorgeix i té sentit quan la gent es mou; si açò no es produeix, malament funcionarà un negoci el sentit del qual és el camí.
Sigui com sigui, els hotels s’insereixen a la perfecció en la imatgeria que conforma una localitat, i n’hi ha alguns que arriben a mítics: el Claridge de París, on s’allotjava el valencià Vicente Blasco Ibáñez, entre altres personatges de la música i les arts; el Negresco de Niça, referència obligada d’alguns films de dolce vita; l’Hotel de París a Montecarlo, glamour en estat pur; el Waldorf Astoria de Nova York; o l’Hostal dels Reis Catòlics a Compostela, en una de les places més formoses del planeta. El Principat d’Andorra també necessita aquesta mitologia i per a això conèixer els hotels que existiren, els llocs més emblemàtics, i aquells desapareguts però que marcaren una època és quelcom imprescindible. Sortosament, a Andorra, comptem amb un extraordinari llibre que ens acosta a aquesta història, i que a més a més ho fa amb una bateria de material gràfic impagable. Em refereixo a Els pioners de l’hoteleria andorrana. Del segle XVI al segle XX de Ludmilla Lacueva Canut. Publicat amb un ajut del Govern l’any 2001, va aconseguir un accèssit al Premi Principat d’Andorra d’Investigació Històrica en la XXIII Nit Literària Andorrana, l’any 2000.
La història de l’hoteleria andorrana, si més no, la que pot comprovar-se amb documents, comença el 1556, a Canillo, data de la primera referència a la concessió d’un hostal, propietat del comú, perquè l’explotessin particulars. Aquests hostals comunals foren la norma en aquells primers segles, i alguns continuarien vigents fins al segle XX. La tasca de recerca mampresa per Lacueva Canut la duu a proporcionar-nos els llistats complets dels diversos hostals comunals principatins, començant per aquells mítics Guillem Forest i Guillem Rossell de la localitat i data esmentades. Tanmateix, a Andorra la Vella consta aquest tipus de contracte des del 1591; a Ordino i a La Cortinada, des del 1602; a Llorts, des del 1613… És a dir, la institució hostalera al Principat podem retrotraure-la pràcticament a l’Edat Mitjana, perquè, com molt bé afirma l’autora, possiblement els hostals propietat del comú portarien temps funcionant.
Ara bé, els hotels pròpiament dits, tal i com els entenem ara, responen a una altra mena d’iniciativa, i són els establiments als quals els dedica Lacueva Canut el més gran nombre de pàgines, traçant de cadascun d’ells una nota històrica que ajuda a situar el context en que varen néixer, la descripció de com eren, les mencions –si s’escau– que en feren alguns viatgers, els menús que oferien, i les aproximacions biogràfiques als promotors, amos del local, o encara arrendataris. Així, passen per les pàgines del llibre el Refugi Calones del Pas de la Casa, bastit per Miquel Montanya el 1928; l’empenta empresarial de Jaume Brugat, primer amb el Calones i després amb l’Hotel des Cimes el 1952; Cal Calbó i l’Hotel Bonell, a Soldeu; l’Hotel Comerç, de Canillo; l’Hotel Valira, de Les Escaldes; l’Hotel Pol, de Sant Julià de Lòria… i molts altres que no podem esmentar per falta d’espai. Noms i cognoms d’empresaris, sobretot andorrans, que obrien les portes a una de les majors fonts d’ingressos d’alguns països: el turisme (amb les seves coses positives, però també –la majoria– de negatives).
Ludmilla Lacueva Canut va enllestir una obra d’un gran atractiu, perquè no només es limita a parlar de la història dels hotels, sinó que, gairebé de mode literal, buida els llibres dels viatgers resseguint les mencions que feien de les localitats i els hostals on s’allotjaven. És un passeig, doncs, no només geogràfic, sinó també literari. D’altra banda, les persones tenen una gran importància en Els pioners de l’hoteleria andorrana, i són matrimonis, famílies o nissagues senceres les que passen per les seves pàgines. En definitiva, un llibre de lectura amena, profitosa i on es veu la vida que creix, l’empenta d’aquells que lluitaren, des del seu treball quotidià, per fer l’Andorra que avui tenim.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
