- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
És una veritat universal que les televisions públiques són un pou sense fons per als eraris estatals. És a dir, per a la butxaca de tots. Aquí i a la Xina popular: la quinzena llarga de televisions públiques que hi ha a Espanya, entre TVE i autonòmiques, han acumulat un deute que frega l’astronòmica xifra d’11.000 milions d’euros. Glups. El de la nostra –RTVA– puja a només 3,6 milions, però el futur se li presenta gris fosc: el Govern li retallarà el 2012 un 17% l’aixeta de la subvenció –de 3,4 a 2,8 milions– i amb aquesta negra perspectiva, Jordi Marticella, àlies el Liquidador, ha posat fil a l’agulla, que per això el van posar on és: necessita estalviar-se mig milió en la partida de personal, així que neteja salvatge i 18 dels 101 treballadors de la parapública al carrer. O 15, o 22, segons els rumors que decidim creure.
Res que no hagi passat abans en tantes altres empreses d’aquest racó de món. Els últims anys, ho sabem tots, la construcció ha perdut 3.000 treballadors. I cap sector se n’ha quedat al marge. La novetat és que ara li ha tocat a una parapública. La plantilla de RTVA pagarà els plats trencats d’una gestió com a mínim discutible, amb extrems grotescos com el cas Besson –ja saben, els 216.000 euros d’indemnització que s’embutxacarà l’exdirector adjunt, contractat per cert a l’etapa Pintat– o l’alegre, despreocupat aventurerisme dels anys de les vaques grasses, amb Eurovisió com a unta de llança. Una aventura, aquesta última, que a l’època ben pocs van qüestionar. Ningú, que recordem. De fet, Castellet se les va sentir de tots colors per dir que el rei anava despullat.
Potser era inevitable, la retallada. Però un tràngol tan penós s’ha gestionat de la pitjor manera, amb nocturnitat i traïdoria, a esquenes dels treballadors i posposant vilment el bisturí fins l’endemà de les eleccions. ¿No ho és, de vil, esprémer els assalariats com una mamella amb l’excusa de la campanya, i quan deixin de ser necessaris, coça al cul i cap a casa? Si hi afegim la desaparició de Marticella en moments tan delicats i el greuge comparatiu de veure com tots els polítics s’omplen ara la boca garantint els llocs de treball dels funcionaris –ells sí que voten–, s’entén la indignació dels treballadors de RTVA. Perquè evidentment, encara és hora que els responsables del marasme assumeixin una sola responsabilitat. Ells se’n van amb indemnitzacions estratosfèriques.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
