No eren fantasmes, sinó molins de vent, s’explica en una de les més popular aventures d’El Quixot. En la vida dels periodistes de vegades passa el mateix. El que per a alguns pot ser una ànima en pena exterminadora, és únicament un molí de vent amb uns braços que giren al compàs del temps. Un temps cada vegada més variable i que es mou a mercè dels vents canviants –suaus o ferotges– de la contingència de les coses i els contingents que les envolten. No sempre aquesta professió s’entén, sobretot per part de qui són aliens a ella, encara que indirectament puguin participar en empreses de comunicació. Si això passa també ells poden veure fantasmes on només existeix un suport professional –corporativista fins i tot– als companys que poden deixar de tenir feina com a conseqüència d’una crisi que patim tots i que alguns lamenten més que uns altres.
Quan els redactors del Més van parlar del tancament de la publicació vaig sentir dolor i no complaença. Al comprovar l’endemà que el gratuït no sortia –els diaris sempre surten, és un dels miracles del periodisme– el meu sentiment va ser de solidaritat. Tots hem passat per moments difícils i tots també hem tingut que defensar feina i empresa amb un coratge que, sincerament, no veig en altres professions. Per això estic dolgut per unes interpretacions totalment contràries al veritable sentit de la nostra acció. Que els problemes s’hagin pogut superar i que la nau informativa torni a navegar –encara que alguns l’hagin abandonat i altres agafin el timó amb mà ferma– és un motiu de clara i absoluta alegria. Només aquells que pensen que tots pensen com ells poden interpretar malèvolament el que està tan clar com un vas d’aigua: la nostra solidaritat amb un mitjà i uns companys amb els que convivim en la lluita diària de la informació. Si us plau, que no es busquin tres peus al gat ni fantasmes on només ha existit, en tot cas, un parèntesi en blanc que es torna a obrir amb alegria total per la nostra part.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
