Una crisi tan profunda com la que estem patint, a nivell extern i intern, i a la vegada tan duradora, ja no és una crisi. És una altra cosa. Es comprova amb les anàlisis a les borses del món. És un mirall obert amb les reunions dels més alts dignataris que parlen molt, decideixen poc i no acaben d’aportar solucions concretes.
El que passa a nivell global té la mateixa identificació que el que patim a casa nostra. Alguna cosa s’ha trencat entre les nostres mans i no trobem ningú que ho vulgui –o pugui– reparar. Retornem a les velles fórmules de què pagui el que menys pot i deixem intactes als que sí poden. Nos ens adonem que el que fins ara era la realitat de la nostra vida, ja no tornarà. Aquesta crisi ha provocat un canvi profund en les estructures i marcarà nous camins en endavant. Salvem el que es pugui i no tornem al que ja no és possible, sinó que cal edificar un nou edifici. No estem en crisi, ens trobem en un amenaça de ruïna. Europa ja no és la solució i el problema és cada país i la seva circumstància.
Tots pensàvem que l’arquitectura econòmica del país gaudia de bons fonaments. Tan orgullosos estàvem que practicàvem un proteccionisme econòmic extrem. Ara defensem el que abans atacàvem. Voldríem canviar-ho tot, però sense variar res. I això no pot ser. Ningú s’atreveix –per ara– a fer reformes que afectin a la nostra política de sempre, canviar la forma d’actuació de moltes institucions, racionalitzar l’administració territorial. Tot s’aguanta sobre agulles i amb una bufada es pot venir abaix l’edifici que es projecta.
Tornem a insistir que s’han de prendre mesures i sobretot valorar segons la seva importància els moments per practicar-les. Ara mateix existeix un neguit general de que només es retalla als més dèbils. És el més fàcil, perquè són els que estan més controlats. Manca una acció coordinada demanant a tots el que els hi pertoca. El despertar del somni en què vivíem ha estat salvatge. El tractament de xoc que ara programen és una gran dutxa freda. En algun moment s’ha de donar el pas endavant per afrontar els autèntics problemes de fons, ensenyant els rostre lleig que oculta situacions anòmales. Ara no toca el ser realistes i demanar l’impossible, sinó buscar possibilitats per sortir tots del forat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
