La frase d’Eveline Pieiller no pot ser més actual en aquest moments: «No és el fi del món, sinó del nostre món». Perquè és així. Ens en sortirem, però el canvi és inevitable. A Occident triomfa una cultura que arrela l’enfonsament dels valors i el triomf d’un autoritarisme impulsat majoritàriament per persones amagades darrere del mur dels mercats i que dominen als polítics democràticament elegits. Tot el que ha passat aquest cap de setmana ho demostra i aquest dies que ara comencen poden continuar aquesta cursa automàtica a la fragmentació del mecanisme social. No es veuen diferències, ara mateix, entre la vida i la seva representació, entre el ser i el passejar sense deixar arrels, entre la persona i el paper que desenvolupa que ja no se sap, exactament, quin és, entre el significat i l’èxit.
Hem perdut l’esperit al donar pas a la veu de carrer que passa i es dispersa, sense deixar cap missatge. L’antiguitat refeta que molts volen és també una imatge espectral i desenfocada.
Aquest festiu he passejat per aquests llocs on encara fugim del ciment que tot ho domina. Del paisatge immens surten sempre les llegendes i fantasies que supleixen massa vegades a la literatura. És la cultura oral que es recull a l’horitzó d’aigües, boscos i soledats en un infinit recollit i afectuós. Aquesta realitat virtual emociona, però no aporta massa cosa ara mateix. Viure de llegendes és barrar el present. Ningú pot dir el que vam ser sense explicar el que ara som. L’enyorança en aquest cas seria una malaltia.
Malgrat tot penso que un país es revela també en la reverberació dels seus núvols, en la qualitat de la seva llum, en l’esvaïment del sol amagant-se a ponent, o en la ferotge aparició de l’obscuritat. Foscor que comprovo quan començo a entrar en els ravals de la construcció. Parlem del que hem estat, però només en allò que interessa, no en la crua realitat d’una transformació que en alguns casos ens ha portat a la realitat del que estem vivim.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
