Estem perdent un element molt important. Administrar els temps. Cada cosa vol el seu moment i hem de saber diferenciar el que passa ara del que pot passar més tard o el que va passar ahir. La crisi ha portat un excés de catastrofisme i no tots ens volem adonar que després d’una tempesta –que en alguns casos dura massa– sempre acaba sortint el Sol. Penso que una de les obligacions més importants que tenim és no deixar entrar la foscor en les nostres vides, perquè ella sempre acaba decidint foscament, sense aportar cap llum. La negritud es pot començar a vèncer encenent una bombeta, i així gradualment. Si apaguem la il.luminació, no queda res a fer, perquè a cegues es fa difícil caminar i al final sempre acabes esclafat contra alguna paret.

¿Tan drogats estem per l’immediatesa, el curt termini i l’emoció? Són accidents que sempre es produeixen i hem d’assimilar, precisament, en l’administració dels temps i dels espais. ¿Fins a quin punt hem perdut i ho continuem fent la noció del temps, tan necessària en tota activitat humana? Existeix un antídot que es diu esperança que alguns no volen acceptar per desesperació d’altres. És una equivocació. En tot cas podríem canviar la noció d’esperança per l’esperit de l’optimisme. Prefereixo el primer al segon, perquè l’optimisme és una esperança devaluada. Ara mateix tot perd pes específic.

Ens perden les presses i oblidem la necessitat de la sang, suor i llàgrimes per assolir els nostres objectius. Antonio Machado ho reflectia molt bé quan deia que per omplir el vas i que en sobreeixi el líquid, primer és necessari omplir-lo. No ho sabem fer. Hauríem de tenir clar si ens decantem per la victòria o el fracàs. Cada decisió requereix l’esforç del primer pas, que marca si continuaran, o no, altres. Trobo que a la gent no li agrada caminar. Massa entrebancs per davant ficats de manera artificial.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com