La gestió de la crisi ha revelat, fins al moment, que era molt més complexa i el mal a la capacitat de producció també superior a l’estimat. Cal tocar de peus a terra i saber buscar solucions a tots els nivells a través de la suma dels sectors productius, tan públics com privats. Esperar que la solució vingui de l’altra costat és una quimera. Existeix quelcom de promeses incomplertes en els racons socials i econòmics. També una mica de cristall nerviós en l’ecosistema de l’espera que diu que s’arribarà a un final, però sense especificar quan i com. La vellesa de molts esquemes provoquen arrugues en els papers que decideixen i parlen de futur. Existeix una porció de bosc humit en els nostres dubtes i de tremolor en una espera que mai arriba, o encara potser no és el moment que així sigui. Totes aquestes coses i més pensava després de llegir les opinions sobre la situació per part del president de la CEA

Subscric el que manifesta, però estic convençut que per fer el que fan altres països de la Unió Europea, cal ser un d’ells i, per tant, com ells. Ara per ara aquesta no és la nostra situació. No podem demanar més a l’Executiu, o aquest no ho podrà fer sense un pressupost que asseguri el pagament de les despeses. Mai com en l’últim any s’havia aprimat tant l’Administració pública i si la política ha de continuar per aquesta via s’ha de veure qui gasta i com es gasta per obrar en conseqüència. El sector privat marca pautes d’acció que fixen la seguretat per a uns i la inseguretat per a altres. El ciutadà observa com puja l’atur i baixen els ajuts. No pot deixar de somriure quan se li demana més sacrificis, al pensar que ha estat el diner públic qui ha pagat el errors del sistema a través del seu estalvi.

El problema és molt ampli. Només amb una moral cívica que busqui l’interès general ens podrem ficar d’acord.

Periodista

jarosell@andorra.elperiodico.com

Per a més informació consulti l’edició en paper.