Nacionalitat pirineca

Foto: NOE

Els Pirineus, en un mapa polític d’Europa, són una línia que s’obre quan arriba al nostre país, i torna a tancar-se poc abans de desembocar a la Mediterrània. Si una persona no els ha trepitjats des de ben jovenet, la impressió que en pot tenir és que són una anècdota de la natura i que sobretot aprofiten per a establir el límit de tres estats. Aquesta conclusió la pot treure també qui ha travessat amb cotxe les fronteres d’Irun/Hendaia o La Jonquera/El Pertús. Cap al sud o cap al nord, el que de seguida et sorgeix és la mar. A Catalunya trobem forts desnivells fins a la Costa Brava, de nom força idoni, i a Euskal Herria un plàcid descens de valls que ja s’inicia a la Baixa Navarra i acaba a les viles de melangiós cosmopolitisme d’Iparralde. Ara bé, la perspectiva de què i com són els Pirineus, per a qui no s’hi hagi endinsat caminant, es transforma quan els sobrevoles. En aqueix moment, la línia i la serralada hipotèticament menuda esdevenen el que són: tota una regió d’Europa amb una cohesió geogràfica i cultural antiga, per damunt de llengües, països i divisions estatals més o menys modernes. De fet, els Pirineus mostren, igual com els Alps, que la vocació d’Europa no pot ser políticament restrictiva, i que les muntanyes uneixen més que la mar.

Andorra no deixa de ser una d’aquestes cruïlles que la relacionen des de fa centúries amb Occitània, i més tard França, i amb Catalunya, i més tard Espanya. I aquesta teulada a dues aigües no és privativa del Principat, sinó que allà on mirem trobarem fenòmens de pluralitat: arrapades d’una determinada cultura en zones distintes a la que hom suposaria (l’occitana vall d’Aran a Catalunya), o, pel contrari, netes distincions d’una llengua (l’aragonès, que no s’encavalca al nord dels Pirineus o almenys no en queden traces), malgrat isoglosses i famílies lingüístiques. Això per no remuntar-nos segles enrere, en primer lloc a diversos moments de l’Edat Mitjana, quan, per exemple, era prohibit parlar en èuscar al mercat d’Osca, l’occità era una de les llengües oficial del Regne de Navarra, o l’espanyol i el francès eren idiomes tan aliens i estranys als pobles pirinencs com el dàlmata o el sicilià. I si reculem alguns segles més, la fesomia de les poblacions, les llengües en les quals parlaven, i la seva pròpia idiosincràsia ens proporcionarien un paisatge força diferent, però amb mantes característiques que encara sobreviuen aquí i allà, i gràcies a les quals reconeixem aqueix teixit d’elements que cohesionen una forma de ser pirinenca: de la mitologia, al fet que les cases tinguin nom; del substrat basc o almenys preromà que subsisteix en la toponímia, a determinades celebracions, com ara les festes entorn de l’óssa o d’un animal gegantí. Feixos de trets al llarg de la història, o semblances més pregones i arcaiques, ens parlen d’uns Pirineus ancestrals.

Aquesta pàtria comuna no ha tingut un rerefons teòric, sobretot perquè les poblacions pirinenques són ara part de cultures, llengües o països que s’estenen per zones ja no muntanyenques, i fins i tot marineres, i conformen unitats distingibles a causa de molts factors. Tanmateix aquella unitat primera, de comunicacions difícils i el final de la qual possiblement es va viure com una pèrdua progressiva, ha tingut timidíssims intents de ser almenys simbòlicament represa, el que ja no sé és si de manera conscient sempre o fruit d’una inèrcia de modes convergents: en l’àmbit de la cultura, diferents encontres d’escriptors, editorials que assumeixen una voluntat geogràfica a banda de la nacional (Garsineu, Salòria…), revistes monogràfiques, o autors relacionats amb Andorra que, dins de l’àmbit català, no miren en fronteres… Josep Anton Rosell Pujol ja va parlar fa temps de considerar el Principat d’Andorra com a capital pirinenca per les seves peculiaritats, entre elles la seva sobirania, i Marià Cerquedà i Isidre Domenjó són autors de sengles volums que titulen, de manera respectiva, El gust (i les ganes) de ser pirinencs i Pensar el Pirineu.

Evidentment no es tracta de reivindicar cap mena d’unitat, diguem-ne, metafísica, però sí de ser cada cop més conscients d’un espai geogràfic que ni tan sols per a nosaltres, políticament inserits dins de la serralada, és l’únic lligam amb altres territoris.

Per a més informació consulti l’edició en paper.