- Foto: EL PERIÒDIC
Amb el títol tan planer i clar de Poesia (2009) ens regalà Montserrat Marfany Canturri (Sant Julià de Lòria, 1932) un recull de textos, publicats per l’editorial lleidatana Pagès, on ens fa partícips de moltes dècades consagrades a la lectura i a la versificació, a l’ensenyament i a la didàctica.
Tot això es nota en un llibre que entra dins de la categoria del que he vingut anomenant «literatura del testimoni», tant per la mateixa edat de l’escriptora, com pel tipus de llenguatge que hi fa servir. En casos com aquest, hom sol tenir un greu problema pel que fa a l’assignació de l’autor a una generació o a una altra, o pel desajust que hi ha entre l’aparició tardana d’un text i les propostes poètiques de les veus més noves.
La crítica hauria de trobar elements adequats per tal de no descartar de forma impetuosa obres que podrien considerar-se anacròniques però que compleixen un paper important en el teixit formatiu de la cultura d’un país, sobretot amb les particularitats del nostre o de qualsevol altre microestat o llengua minoritzada.
Evidentment, no podrem mai judicar aqueixos llibres amb les mateixes eines crítiques que usem per a altres propostes, i per això, malgrat la contemporaneïtat de les publicacions, ens hem de retrotraure, ja en el cas concret de Montserrat Marfany Canturri, al moment ideal o ucrònic de la dècada dels 50 del segle XX, i pensar que els seus poemes foren publicats en aquell moment i amb les característiques literàries de l’Andorra d’aleshores.
Poesia és apadrinat, amb sengles pròlegs, per una terna de luxe: Antoni Morell, Carles Duarte i Manel Gibert, els quals s’ocupen de diferents aspectes dels poemes de Marfany. Evidentment, no es tracta d’una obra completa, perquè l’autora no només disposa d’altres versos, sinó també de contes, però sí que podríem considerar aquest volum com antològic o definidor de quines han estat les referències líriques de la poeta al llarg de la seva vida: la família, la natura, la religió, el paisatge andorrà… Pràcticament gairebé tots els poemes entren en alguna d’aquestes categories.
Tanmateix, n’hi ha dos, a l’inici del llibre, que són sens dubte els més reeixits, i que haurien de figurar en qualsevol antologia general de poesia andorrana. Em permet de transcriure’ls complets a causa de la seva brevetat: «La fosca de la nit, / la por… / tapada amb el llençol / del llit de les baranes, / guerrer / de tempestes… fantasmes… / on brollaven bells somnis / d’infant» (p. 18); i diu el següent: «Per l’escletxa del porticó / s’engruna claror d’aurora, / un nou jorn il·lumina el silenci / que un gall matiner / gosa trencar» (p. 19). Les el·lipsis, la sensorialitat omnipresent (tacte, oïda, vista), les sinestèsies, l’encalmada ambientació… transformen aquests dos poemes en peces que remeten a contes de fades (el primer) i a una mena d’inspiració oriental el segon.
De tota la Poesia, en són aquells més pròxims a una sensibilitat poètica contemporània (o perenne…); a més a més, hi ha utilitzat l’autora andorrana el vers lliure, sense emmotllar-se a cap forma poètica clàssica i, per tant, jugant amb molta més autonomia.
Malauradament, aquests dos poemes citats són una singularitat en el conjunt del llibre, tot i pertànyer al mateix rerefons de vivències que la resta.
Pel que fa al gros del volum, alguns textos són breus cançonetes, com «L’esperança somriu»; uns altres, una mena d’endevinalla: «Qui ha espargit violetes? / Qui ha fet florir la pomera? / Qui ha endolcit el teu cor? // La Primavera» («Quin enrenou!»); alguns són aforístics: «Records els trec llustre / de tant pensar-hi» (del poema «Records…») i altres formarien part d’un registre nostàlgic que al meu parer és on més sobresurt la nostra escriptora: «Ning-nang», «[A les tantes de la matinada]» o «Alta nit», amb cinc versos enumeratius finals plens de ressonàncies: «lladra el ca, / hi ha silenci, / s’enganduleix la fosca, / ve la son» (p. 114).
Montserrat Marfany Canturri té un nom assegurat en la poesia andorrana. Potser hauria calgut una mica més de tria en els textos del llibre, però l’empenta literària i la correcció formal converteixen aquest cant a Andorra i a la seva història en una experiència de poesia senzilla, directa, i amb el toc sempre agradable dels dies passats.
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
