- Bonell, de petita. Si mai va trencar un plat, va ser jugant i sense voler. Foto: EL PERIÒDIC
Subsíndica general. Va néixer i va créixer als anys 70. Mai va patir perquè el Pare Noel no li portés cap regal perquè, en conjunt, es portava bé.
–Es defineix com a «bona nena».
–Em defineixo com a bona persona. Quan era petita, era molt xerraire. La meva mare deia que era un trasto, com la meva filla ara, i m’agradava molt estar pendent, escoltar les converses dels demés.
–¿S’amagava darrere la porta?
–Això potser ho feia més a casa, a veure què deien els grans quan ens enviaven a dormir, però a la platja, per exemple, tenia molta facilitat per despistar-me i no seguir els meus pares.
–¿Es va perdre algun dia?
–Un dia es van amagar expressament per veure si escarmentava.
–I va escarmentar…
–No ho sé, no ho recordo. Però ells em diuen que em vaig emportar un bon ensurt.
–Té dues germanes.
–Sí, jo sóc la gran. Em porto un any amb la mitjana i tres amb la petita. Fins als nou anys vam dormir a la mateixa habitació, que era dormitori i sala de jocs. Els llits es plegaven durant el dia, i jugàvem i fèiem trastades allà. La meva mare ens tenia les nines ben col·locades a la paret i nosaltres el que volíem, evidentment, era jugar amb elles.
–¿A què jugaven?
–Jugàvem amb les nines i jugàvem molt a ser los Ángeles de Charlie.
–¿I cadascuna era un «àngel»?
–Sí, clar…
–¿Quina era vostè?
–¡La Farra Fawcett!
–¡Com es nota que era la gran i triava!
–També jugàvem al Un, dos, tres… I jugàvem molt al carrer, a Soldeu. No estava tan edificat com ara i fèiem cabanes i coses d’aquestes.
–¿Alguna malifeta que recordi?
–Més que malifeta, el que passa és que de petita tenia pànic als dentistes i recordo que una vegada que tocava anar al metge em vaig amagar a la botiga. Els meus pares van acabar marxant sense mi.
–¿La van castigar alguna vegada, a l’escola?
–No, només m’avisaven perquè xerrava molt. En tot cas, quan anava a l’escola espanyola de Canillo. En aquella època, hi havia aquells professors que, encara que simplement xerressis, i pel fet que no estaves atenta, et picaven els dits amb el regle. Això sí que ho he viscut, i el coscorrón també.
–Això ara és impensable.
–Ara és impensable, però tampoc estem parlant de fa tant…
–¿Conserva amics d’aquella època?
–Conservo algunes amistats d’EGB i BUP.
–¿Un conte o llibre d’infantesa?
–El principito, que és el primer llibre que recordo que ens van fer llegir a l’escola. I també llegia els contes de l’Esther, que m’agradaven molt. Llavors hi ha una professora –no recordo si a 6è, 7è o 8è d’EGB– que ens explicava el Lazarillo de Tormes. Em ve al cap que ens va explicar un capítol ,i ho feia amb tanta gràcia que ens vam fer un fart de riure.
–¿Va ser fan d’algun grup o cantant?
–M’agradaven els Spandau Ballet i George Michael, però no era gens fanàtica. No hagués anat mai al darrere d’algú, cridant i demanant autògrafs.
–¿Una pel·lícula?
–Una pel·lícula que em va marcar i que he vist més de vint vegades és Grease. Era una de les meves pel·lícules preferides, que vaig veure d’adolescent. Sóc una mica ye-yé, jo.
–¿Hi ha alguna cosa que li agradaria fer si tornés a ser petita?
–A la nostra època, a Andorra, als comuns, no hi havia l’oferta d’activitats extraescolars que hi ha ara. I encara menys a les parròquies altes com Canillo. Si tornés a ser petita, m’agradaria poder aprofitar-me d’alguna d’aquestes activitats.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
