- Foto: TONY LARA
L’etiqueta literatura del testimoni, si fem referència a l’escrita en una llengua minoritzada, o en un país amb unes característiques particulars, s’ha d’aplicar a aquell corpus d’escriptura que compleix una sèrie de requisits. En primer lloc, representa l’única mostra existent de producció literària o paraliterària durant un determinat període; segonament, les obres procedeixen d’escriptors no professionals i fins i tot de formació intel·lectual escassa; per últim, no hi ha voluntat ni consciència d’inserir-se en una tradició cultural concreta o a la qual haurien de pertànyer autors i escrits.
Aquests trets són els principals a l’hora de saber com gestionar determinades obres que, tot comparant-les amb les realitzades en un mateix lapse temporal a d’altres llocs, no sobresurten i a voltes ni tan sols serien susceptibles de cap comentari crític favorable si ateníem a la seva vàlua estètica. Ocorre sobretot quan allò que hom denomina literatura del testimoni se superposa amb la literatura popular (llibrets de festa, pregons …), però també hi ha casos que mamprenen camins divergents. Andorra n’és un, tot i que caldria fer múltiples matisacions sobre què se suposa que ens trobarem sota aquesta etiqueta i, per damunt d’això, amb quin criteri l’omplirem. És una tasca del crític, sens dubte, i per aquest motiu sempre revisable… i subjectiva.
Miquel Lladó (1919-1999) és un autor l’obra del qual arrenca a Catalunya en castellà (Yo y mi perro, 1947), que després alterna el català i el castellà durant la dècada del cinquanta, que és antologat al llibre Lleida, vuit poetes (1968) amb uns altres escriptors de gran volada, i que reapareix, després de gairebé dues dècades de silenci editorial, el 1971 amb un llibre de narracions, Els camins de la por, data a partir de la qual anirà produint una obra, pràcticament només en català i sobretot vinculada al nostre país, on l’autor ja vivia des de la dècada del seixanta.
Lladó, per tant, enllaça un arc temporal que va des d’un moment de pràctica absència de creació literària a Andorra com per considerar-la normal, fins a les acaballes del segle XX, quan les lletres andorranes, dins de la seva problemàtica, han assolit un nivell de certa equiparació amb zones de semblants característiques dins del nostre domini lingüístic.
Ho fa, a més a més, d’una manera abassegadora: poesia, novel·la, prosa poètica amb tocs visuals, articles de premsa, assaig, prosa descriptiva i memorialística…
Tot plegat, vora de vint volums que converteixen la seva obra de creació en una fita imprescindible a l’hora de copsar la cultura andorrana de la segona meitat del passat segle.
L’obra de Lladó, com anirem veient, és força desigual, fruit, possiblement, d’una assimilació no del tot homogènia dels diferents corrents poètics de la modernitat. Si hom analitza els seus poemes, per exemple, d’un dels seus darrers llibres, Solituds andorranes (1994), el que trobem és la juxtaposició de diversos nivells de llengua i de registres, la impressió que assistim a una poesia d’al·luvió que no sap discernir el que serien quatre versos d’una gran força i bellesa, d’un altre de gran simplicitat.
Per exemple, aquesta primera estrofa del poema Balma de La Margineda: “Fusta contra fusta, / naixia el foc. / Cor contra cor, / sota la cinglera, / va néixer l’amor”.
Al costat d’ambigüitats d’aquesta mena, hi apareix algun poema d’una gran tensió lírica, com ara Catalunya (l’estrofa final diu: “Any mil nou-cents setanta-cinc. / El sol se’n va a la posta. / El meu gos, / assegut, com jo, en aquest cim, / contempla, embadalit, / les planures immenses / de la meva pàtria morta”). Per no esmentar L’home i el seu gos, un sonet que copsa a la perfecció l’emoció que l’autor vol transmetre.
Amb les seves ombres, Miquel Lladó és un escriptor de qui cal parlar.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
