- Foto: EL PERIÒDIC
Potser altres ho tinguin molt clar, però la meva opinió sobre la realitat efectiva d’Andorra en molts casos al ser deficient, pot arribar a ser desorientadora. Al no existir una política definida existeixen molts grups amb una idea més cívica que no pas política. Per tant la visió de país es pot quedar a mitges. Fins ara podia estar bé, però els nous temps comporten compromisos diferents. Fins que no aclarim la confusió entre estat i societat no podrem definir la realitat del país ara mateix. El mimetisme és la temptació dels individus o els pobles sense imaginació. Tot ha de ser sempre igual i no ho és, agradi o no.
¿Què és Andorra? La resposta podries ser que no és ni el que es diu, ni la inversió mecànica i automàtica. Més que inventar el futur tenim que decidir que sigui el pervindre que volem. M’inquieta que tots es preguntin: ¿Què passarà? I en canvi ningú es faci aquesta altra de: ¿Què pensem fer? Perquè fa molt de temps que ens queixem i esperem que altres facin la feina que també és nostra. Establint una distància entre la realitat i l’aparença que fa impossible crear un autèntic Estat de Dret.
Per afrontar el futur convindria plantejar aquestes qüestions: ¿Què volem fer? Intentar fer-ho. Si no s’aconsegueix tornar-ho a intentar i si continua sent impossible preguntar-nos perquè és així. El nostre país encara no està prefabricat. No tenim una planificació total. Ens falten lleis i sobren manifestacions. L’ideal és saber ja el que passarà «més tard». Configurar el poder. Combatre l’estatisme parent directe de l’individualisme. No som tan diferents ni tan «especials» com afirmem. Tenim una personalitat que pot arribar a ser intransigent, però una acomodació a l’adaptació dels temps que no sempre sabem aprofitar. Som pluralistes mal que ens pesi i tenim que acceptar la realitat de què altres pensin diferent a nosaltres i, per tant, també els tenim que respectar.
El desenvolupament econòmic és admirable quan és una manifestació del desenvolupament humà, en cas contrari és un engany. Només enfocant la vida com una llibertat serem capaços de fer país. No es tracta en dilatar-se a costa dels demès, sinó amb ells i per ells. El futur ha començat ja i apareix un nou país mai vist. El paisatge només té sentit si té la realitat referida als nostres ulls que el miren. El paisatge no està aci sinó «amb mi», amb tots nosaltres que l’anem fent i vivint.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
