Entre les veus poètiques andorranes que han aparegut al llarg de les dues últimes dècades, la de Manel Gibert Vallès (1966) ocupa un lloc de preeminència. Activíssim en la vida literària catalana i del nostre país, ha publicat, fins ara, tres reculls de poemes: Pluja (2000), Quadern d’Arans (2003) i Blaus a la deriva (2010). A més d’aquests poemaris, són destacables nombroses col·laboracions en volums col·lectius, revistes i diaris. Avui ens ocuparem només d’un dels llibres, en concret del Quadern d’Arans, que duu el subtítol Una suite de tankes i haikus, i va ser guardonat amb el premi del Concurs de Poesia Dia Mundial del Llibre organitzat per la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra l’any 2002.
Les formes poètiques del haiku i el tanka –més la primera que no pas la segona– tenen una notable tradició a Occident des del segle XIX, sobretot pels noms que les han conreades habitualment o esporàdica, bé producte de versions líriques, bé ullal de creació pura (Octavio Paz, Ezra Pound, Jack Kerouac…). Però el haiku, allò que podríem considerar d’una manera molt laxa tanka, o gairebé millor micropoemes, tenen una importància dins de les nostres lletres que, com a mínim, és simbòlica. No debades, al valencià Vicent Andrés Estellés l’inspirà el paisatge andorrà la secció «Prat de la Mola», publicada en el volum cinquè, Cant temporal (1980), de les seves obres completes; i Agustí Bartra va treure, ja cap a la fi de la seva vida, els Haikus d’Arinsal (1982), fruit de les seves estades a Andorra, una fita d’aquest gènere, també de la seva obra, i fins i tot del fenomen poètic a les nostres terres.
Amb precedents com els esmentats, és difícil no llegir els haiku i els tanka de Gibert Vallès dins d’aquesta ona d’impressions brevíssimes, de passatges silenciosos, d’instants fugiders, relacionats amb la natura andorrana. El pròleg de l’escriptora Zoraida Burgos fa una ràpida explicació de la forma original del haiku, que és pràcticament impossible de mantenir en català o en qualsevol altra llengua, i també del seu sentit: captar un moment específic, tal volta insignificant, i immortalitzar-lo en tres versos (en cinc el tanka). Tanmateix –i açò és potser una de les particularitats més destacables del haiku– l’autor, i fins i tot l’ésser humà, ha de desaparèixer del poema, ha de ser esborrat o, almenys, convertir-se en un element més del paisatge (i en alguns casos, el paisatge pot ser una gasolinera). El haiku no ha de tenir contingut, diguem-ne, sentimental, ni romàntic, ni visionari; el poeta no ha d’aportar el seu punt de vista subjectiu: ha de limitar-se a «transcriure» allò que veu, a plasmar la quotidianitat, però justament aqueixa quotidianitat que en subratllar-la esdevé poema i, per tant, meravella. D’altra banda, la natura no ha de ser personificada, sinó narrada, sense deixar-nos arravatar per la seva esplendor.
Gibert Vallès, des del mateix títol del seu llibre, se circunscriu a la temàtica paisatgística (natural) del haiku. La divisió del volum en quatre seccions –cadascuna de les estacions de l’any– fa més ostensible aquesta vinculació amb un món canviant, cosa que corrobora la citació d’Heràclit a l’inici del recull. Gibert Vallès ha llegit molts haiku, i això es nota en la influència que traspuen alguns poemes, com aquest: «S’esvaneix el jorn. / Una truita es cabussa / a l’ombradís del pont» (p. 89). Evidentment, ens porta a la memòria la granota de l’estany de Matsuo Basho, un dels haiku més coneguts de l’autor i també de tota la literatura japonesa i universal. Els animals apareixen en els poemes del Japó igual com ens sorgeixen en l’obra de Gibert Vallès, sobretot els insectes: papallones, abellots, lluernes, llagostes, grills… que mostren més encara la feblesa i la intangibilitat del temps i de les coses, i a més a més són una referència en diverses sèries de haiku clàssics. Però també tenim animals de major envergadura: gossos (o la seva metonímia), cornelles, truites, guineus, aligots… s’entrecreuen en una natura que esclata en milers de matisos variadíssims i dels quals és testimoni la veu lírica: sentors, vendavals, tonalitats lumíniques, ressons…
Gibert Vallès, i és una forma essencial de circunscriure un gènere tan difícil a l’època del poeta, no deixa d’introduir termes que, en compte de trencar l’ambient natural que ens envaeix al llarg de tot el llibre, són la pedra de toc per a transformar en pròximes a nosaltres les seves vivències. Així, una serradora, un tractor, un cigar, i damunt en les primeres pàgines, resulten suficient per a saber des d’on ens parla la veu lírica i la curtíssima distància temporal que estableix amb nosaltres.
Quadern d’Arans és un llibre de haiku i tanka on el poeta tracta de desaparèixer, però no sempre ho aconsegueix. ¿Traeix aquesta «mancança» l’esperit d’aquesta forma literària? No ho crec. En tot cas, ens resultarà més propera, més «occidental», i absolutament comprensible des de la nostra mentalitat, on l’home regna i l’individu no pot limitar-se només a mirar, sinó que també pensa i, d’aquests pensaments, en fa poemes. I de la natura, cosmogonia: «S’encenen pluges / al mar de la mitjanit» (p. 123). El haiku i el tanka són gèneres força complicats i no sempre es resolen amb mestratge. Gibert Vallès, en la línia dels grans conreadors en llengua catalana, ha situat Andorra en l’àmbit dels territoris mítics, on tot pot passar, encara que no passi res: «S’escola pel gorg / l’aiguavés de la tarda. / L’aire ronseja» (p. 21).
Per a més informació consulti l’edició en paper.
