El compte enrere ja està en marxa: les disfresses ja estan comprades o únicament els falten els punts de remat per tal de ser lluïdes el cap de setmana que s’aveïna. Hi ha un grup, però, que ja fa dies que treballa en aquestes dates per tal de garantir cinc dies de disbauxa ininterrompuda per a totes les generacions.
Els sis integrants de la Comissió de Festes encampadana ja tenen pràcticament enllestida una tasca que no sempre se’ls valora, ans al contrari; la pluja de crítiques és constant en fer referència a una organització que, de la seva banda, reivindica el reconeixement a la feina que comporta la preparació de l’esdeveniment carnavalenc més multitudinari d’Andorra.
«Sembla que la gent no ho percep així, però són moltes hores» les que els components de la comissió encampadana dediquen a la preparació de cadascun dels actes que omplen cinc dies d’agenda. Així ho transmet en nom dels seus companys un dels membres de l’organització, Xavier Gilabert: «L’únic que se senten són crítiques i queixes» vers el jovent que prepara el carnaval d’Encamp, sense tenir en compte que «dediquem moltíssimes hores després d’una jornada laboral» a la preparació de tots els actes. No seria la primera vegada que se sotmeten a un control d’alcoholèmia i estan disposats a repetir-lo per demostrar que es plantegen seriosament una celebració que comporta feina: la redacció del Diari de Carnaval, contractacions de pallassos, permisos diversos, reunions amb la casa comuna, la coordinació dels col·laboradors. I un llarg etcètera que recau en el reduït grup de mitja dotzena de joves que malgrat treballar dia a dia treu temps de sota les pedres per organitzar el Carnaval.
«Quan es veu la funció com a espectador, no s’aprecia i, per tant, tampoc no es valora, però tot plegat comporta una gran implicació i dies de feina» va assegurar Gilabert. Segons va explicar el també comissionat Jordi Casellas, no es limita a trobades i gresca, «com molta gent pensa» sinó que implica un temps que, d’altra banda i tal com va recordar Tiago da Silva, «se centra en la ciutadania» i la voluntat de fer-lo esdevenir «el centre de diversió de la gent d’Andorra durant el Carnaval».
Altre factor que des de la població tampoc no es té en compte a l’hora de valorar la preparació d’uns esdeveniments –pensats amb la voluntat d’arribar a tots els públics– són les dificultats que sorgeixen al llarg de la ideació. Als imprevistos cal sumar-hi altres obstacles, com és el propi departament de la casa comuna que supervisa l’organització per tal que aquesta s’adeqüi tant al pressupost com a l’esperit d’aquesta festa tradicional.
Cada any s’han de reescriure guions, repensar el Diari, adaptar-se a les mancances constatades edicions anteriors; «no és tan fàcil com sembla i es dedica un esforç molt important per no oblidar detalls» però, sobretot, «perquè la festa sigui inclusiva i tothom s’ho passi bé». Tots els passos donats per la comissió passen pel filtre de l’administració, que aprova o tomba les proposicions que li arriben.
Són els sis components de la comissió –els ja esmentats Gilabert, da Silva i Casellas, a més de l’Edgar Montellà, l’Helder da Silva i en Xavier Fernández– els qui s’encarreguen de tots i cadascun dels esdeveniments: des de l’encàrrec de les coques i la xocolatada pels infants fins a la gestió de la matança del porc i la compra de les sardines per tal que els àpats que apleguen el poble, veïns d’altres parròquies i turistes siguin realitat, passant pel resum dels fets que han marcat l’actualitat andorrana des del darrer enterrament de sa majestat Carnestoltes.
La responsabilitat no és poca, i al ‘què dirà’ una ciutadania crítica i exigent, cal afegir-hi els filtres prèviament imposats per tal d’evitar diferències amb els protagonistes dels acudits. També les contractacions d’artistes i grups musicals són supervisades. En aquest sentit el jovent organitzador adapta la qualitat dels convidats no només a un pressupost limitat sinó a l’elaboració d’un cartell atractiu per a les masses, objectiu que es constata assolit amb les festes multitudinàries que any rere any acull Encamp per la festa de les disfresses.
Encara amb la finalitat de donar continuïtat al poble com a lloc de referència on passar el Carnaval i en la línia de lluitar perquè tots els públics hi tinguin cabuda, enguany tindrà lloc, la nit de diumenge i aprofitant que la jornada de dilluns és festiva, una celebració amb els anys 80 com a temàtica central, amb l’emissora M80 com a cap de cartell i com a mostra que el Carnaval no només està pensat per als adolescents sinó per a tothom.
Els infants podran tornar a gaudir un any més de les representacions teatrals i de pallassos cada tarda i després de les representacions característiques a les que també estan convidats.
Darrer assaig / S’apaguen els llums de la sala de festes i congressos del Complex Esportiu on assagen el mig centenar d’actors i figurants, i la cinquantena de joves que cada divendres s’hi aplega per preparar les actuacions pel carnaval ni s’immuta: la representació no s’atura fins que el guió no surti rodat. A l’atenta mirada dels col·laboradors més joves –aprenents i aspirants a ocupar una de les escasses i anhelades places dins la comissió– els més veterans assagen els diàlegs per a la representació que tindrà lloc durant la penjada, no exempta dels riures dels novells, desbordants de desig perquè arribi la seva entrada dins de la funció.
Supervisats per vells comissionats i amb la deguda imposició d’ordre per part dels veterans, el passat divendres va desenvolupar-se el darrer assaig abans que el dia 5 facin la prova definitiva al carrer per tal de donar per tancats detalls i que el dia de la veritat no hi hagi cap imprevist degut a un oblit. Les rialles i bromes són benvingudes, però la seriositat imperava a la sala: l’un controlava des d’una superfície elevada que els actors es col·loquessin degudament, l’altre feia la vegada de tècnic de so. Cronòmetre en mà l’altre vigilava que la cosa no se’ls hi anés de les mans. I tots plegats arrodonien diàlegs, proposaven canvis i es corregien imitacions. «El treball en grup i coordinació entre nosaltres és imprescindible» perquè «la gent gaudeixi amb la nostra representació».
No cal negar l’evidència: la responsabilitat que comporta tot plegat es veu compensada els cinc dies en què Encamp s’omple de gent disposada a gaudir dels resultats de la feinada d’un grup generacional. I la feinada, tot i ser-hi, sembla no ser tan feixuga en sonar l’himne d’Encamp al reproductor de música: la melodia s’ofega sota els crits del jovent certament desbordats de sentiment per la parròquia però, sobretot, pel Carnaval.
