Costa poder tractar amb intransigents, malgrat que cadascú de nosaltres pot caure alguna vegada en aquest pecat. Però l’obstinació en la intolerància és un defecte que tenim que combatre, perquè en el seu rerefons es bressola l’autoritarisme mal entès o la supèrbia mal digerida.
No puc amagar el meu disgust –penso que compartit per tots els meus companys–per la decisió dels tres sindicats del Centre Penitenciari, de vetar la carta dirigida al Raonador del Ciutadà, perquè tingui informació adequada EL PERIÒDIC. Aquesta acció no es correspon amb el mateix tracte fet a un altra publicació que exigia una exclusivitat mal entesa –un altra postura intransigent que lamentar– sobre aquest tema. Es dóna la paradoxa que a la notícia apareguda en la nostra publicació es respon a través de les pàgines d’un altra rotatiu. Incongruència màxima que fereix la sensibilitat del lector, que vol saber pel propi mitjà el que passa. Que no es correspon amb la llibertat d’expressió que proclama que les repliques s’han de fer on es va produir la notícia. Finalment que atempta contra la pròpia llibertat d’expressió al marcar a uns i acceptar a uns altres amb formes i maneres que parlen molt poc de llibertats i molt d’abús.
Les coses tenen la importància que els hi vulguem donar. Denunciada la falta ens quedem com abans. Seguirem fent la nostra feina pensant que els sol surt per a tots cada dia i tots els dies de l’any i no caurem en la intransigència dels que abusen gratuïtament d’unes accions criticables.
Moltes vegades la pròpia autoritat mal interpretada de l’ofici ens converteix en botxins de nosaltres mateixos. No caurem en aquest error. Seguirem explicant les veritats, malgrat que puguem perdre les amistats, encara que, com es pot comprovar, ja la teníem perduda des de l’inici per l’abús partidista, de qui no sap ni compartir, ni transigir en allò que no pot ser més evident.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
