- Foto: TONY LARA
La literatura infantil ha experimentat una creixença indeturable als països europeus en els últims trenta anys. La ingent producció narrativa, les reedicions nombroses, la lògica aparició continuada de nou públic, i l’especialització de molts escriptors, no sempre relacionats amb el món de l’ensenyament, són dades que ens permeten intuir quina és la magnitud d’aquest mercat. D’altra banda, ens trobem amb un gènere literari de preocupacions formals molt específiques, però també d’un ventall temàtic infinit i, sobretot, amb una fàcil possibilitat de recórrer a la fantasia. Tanmateix no serien aquestes variables les fonamentals per a la qüestió que ens preocupa, sinó una altra de ben reivindicativa: el planter d’autors acostuma a ser autòcton: del país, o de la llengua, tot i no deixar de donar-se les traduccions. Una remarca necessària: he parlat d’autors i no pas d’a soles escriptors perquè, en la literatura infantil, les il·lustracions, els dibuixos, les imatges… poden ocupar un paper tan preeminent com el mateix text, i com més reculem en l’edat dels lectors, major és la preponderància de l’aspecte visual del volum.
Aquestes particularitats, citades a rajaploma, i que en tot cas s’haurien de matisar, ampliar, i en les quals hom deuria aprofundir a bastament, es donen en dos llibres sortits a la llum amb gairebé dues dècades de distància: Ulls d’Aigua (Escaldes-Engordany, Maià, 1988) de Josep Enric Dallerès, amb il·lustracions de Rezvan Kani; i El país de més enllà (Andorra la Vella, Ed. Andorra, 2006) de Jan Crespo, amb il·lustracions d’Arnau Pérez. Quatre autors andorrans, publicant en dues editorials andorranes, i amb contes en la imatgeria dels quals hom aprecia la referència a la natura del nostre país: valls, muntanyes, neu, aïllament… Els lectors autòctons s’hi podem reconèixer amb facilitat, i així bastir una mirada més enriquida sobre el paisatge i també la tradició del que els envolta.
Josep Enric Dallerès va publicar Ulls d’Aigua quan ja era un dels noms fonamentals de la literatura andorrana contemporània. La seva dedicació a la poesia es veu sobretot en el preciosisme del llenguatge d’aquest conte, sense mancar-hi les relacions tan esperables dels personatges, però alhora tan subtils; el component dramàtic essencial, que arriba a ser sinistre; i l’acabament feliç malgrat les morts. La referència al «país de somni», a «les muntanyes verdes de frondosos boscos», a «la Font de la Muntanya», tot i situar-se evidentment en un lloc imaginari, mou a una identificació clara amb Andorra. I això té una importància fonamental en el desenvolupament d’una mirada oberta i generosa. Les il·lustracions de l’arquitecta i artista Rezvan Kani, amb predomini de tons freds, llevat dels moments més assenyalats de la contalla (l’infantament i l’estretíssima relació entre pare i filla), i on les figures humanes tenen una gran preponderància, no es limiten a acompanyar la part literària, sinó que teixeixen el seu propi relat, amb una lectura fins i tot paral·lela.
Per la seva part, la proposta del joveníssim Jan Crespo (no era major d’edat quan va escriure el conte) forneix el previsible allunyament d’una tradició, diguem-ne, immaculada, per a recórrer a elements de la cultura de masses, com ara la televisió i l’animació. Així, la referència al «capítol de les tortugues ninja» i el fet de prendre un d’aquells quatre germans-superherois, en concret el Donatello, com a personatge digne d’emulació, ens situa en un context ben diferent a la proposta de Dallerès. Això no obstant, el lirisme d’aquell es transforma ací en peça programàtica: la trobada del noi protagonista amb una mena de gnom, i el relat que li fa aquest del seu país de provinença, «el país de més enllà» que dóna títol a l’obra, condueixen a una defensa de la natura enfront de l’acció humana, tan a voltes destructora. La descripció d’aquella meravellosa contrada, una vall entre muntanyes, i no pas una illa amb sol, palmeres i dofins, ajudarà sens dubte a la conscienciació dels lectors andorrans sobre la vàlua d’un territori ben proper.
Els nens haurien de continuar llegint volums fets des d’Andorra. És la forma que el que és natural –la coneixença del medi propi i el seu respecte– penetri de forma natural, i des de ben petits puguin somniar amb un país… que és el llur.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
