Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
- Lina ben Mhenni , autora del bloc “A Tunisian Girl” Foto: EL PERIÒDIC
Lina ben Mhenni (Tunis, 1983) ha estat una de les referències visuals de les revolucions que encara sacsegen els països de majoritària població àrab. Icona de la cara amable de la revolta, i, de fet, l’única exportable a Occident, pertany a una generació educada en diverses llengües, formada dins i fora del seu país, professora universitària, jove, de veu dolça i de posat resolt i reptador. El seu bloc A Tunisian Girl va ser, segons relata la provisional neohistòria tunisiana, la metxa que acabà per calar foc al règim de Ben Ali, una dictadura banal que podria haver estat oberta a reformes, segons la teoria defensada per Mezri Haddad, i la caiguda de la qual ha deixat el pas franc als islamistes d’Ennahda, un partit totalitari, com afirma sense embuts l’algeriana Wassyla Tamzali.
L’any 2010, tinguí l’oportunitat de sopar en una ciutat europea amb un membre d’aqueix partit, vencedor de les primeres eleccions a la República de Tunísia. La conversa es va desenvolupar amb to ben cordial, sobretot degut a les ganes de parlar del meu inesperat company de taula. Em va contar la seva duríssima vida, la seva condemna a mort per pertinença a un partit islàmic, el seu exili, el seu present i passat a Europa…, i quan li preguntí pel futur va dir-m’ho amb claredat: «Hauràs vist per televisió, aquests dies, gent al carrer amb pancartes on posava ‘Fora!’, ‘Amunt!’, ‘A baix!’, ‘Llibertat!’… però no n’hauràs vist ni cap ni una demanant ‘Democràcia!’, perquè nosaltres no volem democràcia; nosaltres som musulmans i volem organitzar el país d’acord amb fonaments islàmics». De veres que s’agraeix una franquesa tan clara. De les seves paraules, però, només era certa la segona part: Ennahda no és un partit que desitgi la democràcia; però no pas la primera, encara que el meu interlocutor tampoc no anava molt errat. Es demanava alliberament del règim de Ben Ali, però no pas «democràcia» explícitament, com si va ocórrer, per exemple, a Espanya després de la mort de Francisco Franco, o com succeeix en qualsevol estat dels sorgits arran de l’ensulsiada dels règims comunistes, on la democràcia prou que se l’estimen. A Tunísia demanaven llibertat, però un grup de persones anava més enllà d’això: demanava laïcitat.
Lina ben Mhenni no només va participar des del seu ordinador, des del seu bloc, des del seu twitter, en la revolució, sinó que va sortir als carrers, amb samarretes, amb mocadors al coll, amb la seva formosa cabellera negra al vent… i amb pancartes. En una d’aquestes, es llegia «République Démocratique et Laïque». De fet, no és possible una cosa sense l’altra. Si la democràcia té qualificatiu («islàmica», «orgànica», «popular»…) serà de tot menys democràcia. Potser la gent d’Ennahda vol amagar el que és una reivindicació de molta gent i sobretot jove. Les darreres eleccions a la Universitat han vist la victòria del sindicat d’esquerres: 250 representants enfront de 34 per part del sindicat islamista, que comptava amb el suport del partit al govern, i havia acusat els democràtics de ser antimusulmans i recolzadors de l’ex-dictador.
La revolució a Tunísia continua, igual com succeeix amb el bloc de Lina ben Mhenni, que ja té també la seva petita història: un volum publicat en les principals llengües europees (anglès, francès, espanyol, alemany…) i on la ciberactivista conta quin fou l’inici dels moviments gràcies als quals Ben Ali marxà i va encetar-se un nou camí en unes terres a poc més d’una hora de vol d’Europa. L’optimisme de Ben Mhenni arriba a ser entendridor, meravellant-se del poder de les xarxes socials, de la força dels mitjans que ofereixen les noves tecnologies i de com quatre joves, mobilitzant-se i organitzant manifestacions, han aconseguit fer caure una dictadura de dècades… Sona tot a pel·lícula americana amb final feliç de besada dels protagonistes en una plaça pública entre carreres de la jovenalla, crits de llibertat i somriures col·lectius. Queda tot en una atmosfera de Rojos d’Oliver Stone que no pots deixar de plantejar-te si els americans no hi hauran tingut veritablement res a veure en l’èxit de la revolta. I retorno aquí a l’assagista tunisià Mezri Haddad, un intel·lectual políticament incorrecte, i avorrit per la nova intelligentsia perquè denuncia una aliança oculta entre els Estats Units i els partits islamistes del nord d’Àfrica. Aquesta teoria és també defensada per politòlegs de la talla del francès Alexandre del Valle, qui en el seu llibre Islamisme et États-Unis: une alliance contre l’Europe, editat en una data tan llunyana com el 1997, alertava sobre aquests lligams. Si açò fos cert –i se non è vero, è ben trovato, a la vista dels esdeveniments– potser els joves han estat utilitzats –i sobretot les dones sorgides pertot arreu–, com cimbell dels europeus, i així fer-nos creure en una revolució espontània, però que ha estat organitzada des de dalt, i ha donat el poder al fonamentalisme.
Tanmateix, Lina ben Mhenni ens fa tenir confiança, amb el seu coratge, els seus debats públics, la seva denúncia, i el seu desig de canvi, en una Tunísia a la fi lliure de qualsevol dictadura, de qualsevol imposició.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
