- Foto:
Aquesta setmana he tingut el plaer de sopar amb Lina ben Mhenni, la blocaire tunisiana que encetà la Revolució de la Dignitat al seu país i que ha adquirit un ressò a tot el món degut al seu compromís i a la seva aposta pel fi de les dictadures i pels drets d’homes i de dones. Des del seu bloc A Tunisian Girl, a banda de la tasca desenvolupada en altres xarxes socials, va anar organitzant la revolta, denunciant els excessos del govern de Ben Ali, i celebrant la seva caiguda i l’esper d’una democràcia vertadera, d’una llibertat real. Recentment, s’ha publicat en vàries llengües d’Europa el llibre que relata l’origen d’aquest cibermoviment, tot i que encara no ha vist la llum ni en anglès ni en àrab, sens dubte els idiomes que més poden servir per a difondre el seu esperit. D’aquest coratjós volum, ja en vaig parlar en la meva última columna d’aquestes Veus d’arreu, però avui tinc l’obligació moral de tornar a fer-ho. Ho faig amb un llibre recentíssim al meu davant: Hacia una democracia laica. Voces de mujeres musulmanas (Barcelona, Bellaterra, 2012) que ha coordinat Josefina Bueno, professora a la Universitat d’Alacant, i on es recullen textos de quatre pensadores laiques procedents de països de majoritària religió musulmana: l’iraniana Chahla Chafiq, les algerianes Wassyla Tamzali i Latifa ben Mansour, i la tunisiana Latifa Lakhdar. A la coberta, la imatge de Lina ben Mhenni, la foto de la bellesa i la il·lusió.
Cal parlar de nou de Tunísia perquè els nostres governs ens enganyen. Ens volgueren enganyar des del principi i ho fan contínuament. Els mandataris occidentals i les monarquies totalitàries del Golf Pèrsic s’han aliat per tal de deposar dictadors com Ben Ali, Moammar al-Gaddafi o Hosni Mubarak i substituir-los per partits fonamentalistes islàmics l’objectiu dels quals és l’aplicació de la xaria, amb tot el que això comporta: desigualtat de sexes, repressió o expulsió de les minories, acosament lingüístic als no arabòfons, i aplicació d’un totalitarisme per decret tan brutal com l’estalinisme, és a dir, una repressió de llibertats que només és laxa amb les transaccions econòmiques. Business is business, i els grans banquers i els directius de les grans corporacions s’entenen sense importar-los els drets humans ni la persecució que s’està dunt a terme per només exercir la llibertat de consciència.
La imatge que havíem vist de Tunísia era plena d’alegria: homes i dones, gent jove i gran, musulmans i catòlics, agnòstics i bahà’í, tots units en les manifestacions que acabarien amb la dictadura i donarien l’esperança a un país lliure d’atavismes. Es tractà de manifestacions no violentes, sense agressions, amb somriures, amb els cossos com a únics escuts; un règim dictatorial queia sense disparar ni un tret. Tanmateix, aqueixa primera envestida de la població fou molt ben gestionada per l’imperialisme capitalista occidental i els fonamentalistes islàmics, i saberen com deixar el pas franc a col·lectius, líders i organitzacions que si s’enfrontaven a la dictadura de Ben Ali no era per un desig de llibertat, sinó d’imposar la seva pròpia i continuar sotmetent els pobles. Els governs europeus, i entre ells els nostres més propers veïns, s’han quedat tranquils amb la convocatòria d’eleccions i la victòria dels Germans Musulmans amb l’emergència salafista. Però entrar en el joc de la partitocràcia no és gaudir d’una democràcia de veres, i la Tunísia actual més que a un país que pot anar recuperant a poc a poc una vida cívica i associativa plural, s’assembla a un Estat terrorista. Com em deia Lina ben Mhenni, «amb Ben Ali hi havia censura i no podies parlar; ara pots parlar, però has d’assumir-ne les conseqüències». Un Estat terrorista perquè la policia reprimeix els seus ciutadans pacífics amb violència, perquè deixa que els fonamentalistes islàmics es manifesten i exerceixin la intimidació, l’acosament sexual o verbal o directament l’intent d’assassinat sense que les forces de seguretat intervinguin contra els perpetradors d’aquest règim islamo-pol pot.
El fonamentalisme islàmic no només és un totalitarisme de caire estalinista, sinó una mena d’imperialisme neocolonial de les potències europees –aliades ara amb les milionàries petromonarquies– per fomentar-lo en alguns casos, per financiar-lo en la majoria, i per buscar-hi el benefici en tots. Voler imposar sobre una població desitjosa de llibertats un totalitarisme religiós, que impedeix la llibertat de consciència i drets humans bàsics, a banda d’establir un apartheid de gènere, és una traïció a les religions tradicionals d’aquestes nacions (la musulmana, la majoritària), a la convivència de cultures (àrabs, berèbers, negres…) i a formes d’existència ben diverses malgrat conviure en un mateix àmbit geogràfic. Si s’estableixen règims islàmics al nord d’Europa no serà per la voluntat general de les seves poblacions, sinó per la repressió i l’acallament dels dissidents. I per a nosaltres, els europeus, aquest nou horitzó és perillosíssim: si el controlem i pactem, perquè de nou vomitem sobre els desitjos i la llibertat de milions de persones; si no el controlem, perquè la radicalització a Europa de les comunitats immigrades anirà creixent, car no hi haurà altres interlocutors que els dictadors islamistes.
Europa viu un suïcidi amb el beneplàcit d’aquells qui ens han ficat en una crisi desproporcionada i de la qual només molt llunyanament es veu la solució. Només els importen els seus beneficis, luxes i comptes, ni la cultura d’Europa ni la de Tunísia, Egipte o Líbia. Assistim a genocidis ça i lla i continuem muts, comportant-nos com l’estruç quan la bestia ja ensuma les nostres potes.
Li preguntí a Lina ben Mhenni què podíem fer aquí, a Europa, orfes de veritat sobre l’evolució del que s’esdevé al nord d’Àfrica, farts de les mentides sobre la tranquil·litat de la democràcia a Tunísia quan ja s’ha fet impossible una vida normal, sense ensurts i on penja sempre el perill d’una detenció o d’una agressió mortal. Em digué que havíem de contar-ho, dir-ho, difondre-ho. Els governs poderosos d’Europa i Amèrica han traït les revolucions, i les monarquies del Golf estan aconseguint imposar la seva visió malaltissa de la realitat i de l’islam. I potser açò té un punt sentimental, però no puc deixar d’enrecordar-me de l’estaca del Lluís Llach, i vull creure que si Lina ben Mhenni i molts com ella l’estiren fort per aquí, i nosaltres l’estirem fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
