La crisi està en la boca de tots. Més encara en les nostres butxaques, cada vegada més buides. També i per ordre invers, en les diferents visions que dóna la premsa i que difereixen en la forma, si bé el fons segueix sent el mateix. Repassar la premsa internacional és tot un espectacle i també una lliçó a tenir present.
Com a referència podem agafar la premsa nord-americana, que és la que amb més profunditat tracta el tema i provoca els focs a nivell internacional. El Wall Street Journal es vesteix d’un conservadorisme yuppie –ara que no queda cap– i sap protestar per una i altra banda sota l’aparença d’un avantguardisme que no és tal, sinó que respon a un capitalisme ferotge. El New York Times, malgrat la seva llarga història, continua demostrant una tendència que podríem considerar com l’esquera progressista americana, en el ben entès que els Estats Units tenen un fons conservador amb una prima especial per a tot el que sigui nacionalisme. The Economist el podríem definir com el liberalisme pop, malgrat que no pugui amagar aquestes arrels i tingui molt present el gran món de Wall Street. Finalment hem de tenir també present el Financial Times que es troba enfaixat i amb la mirada més ficada en Amèrica, que no pas en Europa i la resta del món.
El denominador comú de tots ells és un desig en alguns casos palpable, i en altres amagat entre les seves editorials d’enterrar Keynes, que és el que vol el salvatgisme econòmic que ens presideix. A tots ells convindria recordar aquella vella teoria d’aquest economista quan defensava que si les empreses privades no inverteixen per culpa d’una crisi, l’Estat ha de endeutar-se per substituir-les. És el que defensen economistes tan avançats com Krugmann, però la tendència és a l’antítesi d’aquesta teoria, per això s’enterra la mateixa i només mesurem, en el moment de l’anàlisi, el deute. Les vies continuen en paral·lel i no es veu que es vulguin unir en cap moment. Però el temps passa i moltes de les solucions tan defensades comencen a demostrar que no serveixen i haurien de reconvertir conceptes per combinar bé deute i inversió. Aquesta lliçó és la que tots els països han de saber assimilar amb les seves pròpies necessitats.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
