L’assaig periodístic a Andorra

Exemplars d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA Foto: ÀLEX LARA

¿Article literari? ¿Assaig periodístic? ¿Assaig a seques…? ¿Tots tres ensems? La paradoxa, és lògic, rau en els límits d’allò que estem disposats a col·locar sota l’etiqueta «assagístic», i amb quin mostrari ens trobem a Andorra. A determinats països d’Europa, on la filosofia no ha estat la gran perpetradora d’universos tancats o palaus esplendorosos, la idea lligada a la seva posada en circulació a través de mitjans periodístics és quelcom amb una certa tradició. Penso, és evident, en França, en alguns moments d’Itàlia, en Espanya i en els territoris de parla catalana. En molts casos, els límits entre periodisme i assagisme s’esvaneixen o s’encavalquen, i només la procedència ens fa possible distingir entre el text aïllat o la peça travada en un volum de certa o total coherència.

Lògicament, i sense entrar en la casuística dels gèneres periodístics, els millors candidats a plantejar-se una volada literària d’un producte en principi gaire perenne són els articles d’opinió, i tot i estirant potser algunes entrevistes: ¿són periodisme o són assaig? No tots ni sempre cap de les dues coses, però alguns poden ser totes dues alhora. Cal recordar que el major assagista en llengua catalana, el valencià Joan Fuster, li deu a l’escriptura mercenària o ràpida bona part dels seus llibres. També un altre valencià, però aquest en llengua espanyola, José Martínez Ruiz Azorín, va escriure per als periòdics el que després recollia com a assaigs literaris, i sens dubte amb la prosa més rica i exuberant de tot el segle XX. I això per no esmentar el gran filòsof del país veí, el madrileny José Ortega y Gasset, alguns dels llibres del qual foren en principi articles periodístics.

Al Principat d’Andorra, hi ha una llarga tradició d’escriptura periodística, i alguns autors han recollit part de llur obra en volum independent, amb textos que seran imprescindibles en el futur pel que suposen de novetat i de contemporaneïtat de les nostres lletres en el pensament i en la prosa. Entre els escriptors en altres gèneres que també s’han caracteritzat pel seu conreu constant de l’assaig periodístic trobem els noms emblemàtics d’Antoni Morell i de Joan Peruga, els quals ens han fornit enquadernada part de llur producció en paper de diari. Peruga va publicar el 2001 Dijous remenats, on ens oferia, en deu seccions, diferents formes d’entendre la columna, de la intimista a la de política casolana. Morell, per la seva banda, ha donat a la llum diversos llibres d’aquesta mena: Predicant en el desert? (1992), Tastar Andorra (1999), Memòria del fill d’un poble (2005)… on la reflexió nacional és sempre la base prioritària, així com acostaments de caire més íntim quasi sempre centrats en Andorra.

A més d’aquests dos escriptors, tenim també l’aportació que han realitzat la majoria dels polítics de tots els partits, amb articles més cojunturals o tal volta bàsics per a l’anàlisi futura de la història andorrana. És imprescindible esmentar-hi l’ex-cap de govern Òscar Ribas Reig i el seu Panorama des d’Andorra (2006), on no només tracta de qüestions referents a la política del país, sinó també a diversos esdeveniments internacionals des d’una perspectiva nostrada. Justament Ribas va prologar el llibre d’Eusebi Nomen 40 articles sense resposta (2009), de to més combatiu, publicat poc abans de les eleccions que portaren la candidatura encapçadala per Nomen al Consell General.

Per últim, un periodista de soca i arrel, amb una prosa moderna i exquisida és Gabriel Fernàndez, qui publicà l’any 2009 Veu, vot i truita de patates. Cal no oblidar tampoc noms estretament lligats al Principat i als Pirineus, com els de Pius Pujades, amb Demà serà diumenge (2007); Isidre Domenjó, amb Pensar el Pirineu (2009); o Marià Cerquedà, amb El gust (i les ganes) de ser pirinencs (2007).

Caldria no oblidar, fora ja de l’article d’opinió, un parell de llibres d’entrevistes que pel seu tarannà obert i disposat a donar l’altra cara (o les altres cares) del país resulten agradosos i són mostra d’una pluralitat de cops amagada: Descarats (2005), de Toni Solanelles; i De fora (2008), de Maria Cucurull i Arnau Colominas.

Hi ha molts altres periodistes o columnistes, amb una obra abundant i diversos premis, les aportacions dels quals mereixen engruixir els títols d’aquest gènere a Andorra, que pot enorgullir-se de tenir una riquíssima i variada prosa periodística, comparable a la dels seus veïns.

Per a més informació consulti l’edició en paper.