- Ladislau Baró, amb deu o onze anys, d’excursió. Foto: EL PERIÒDIC
President del grup parlamentari demòcrata. Diu que no era ben bé hippy, tot i que duia els cabells llargs i era –i és– fan de Bob Dylan.
–Pregunta obligada: ¿bon nen o trapella?
–Va per franges d’edat. Fins als 11 o 12 anys vaig ser bastant trapella. Dels 12 als 14 vaig ser bon nen i llavors, a partir dels 14, ja és una altra història… Si ho mires en conjunt, més aviat trapella.
–¿Recorda alguna trastada?
–A Sant Julià, a prop de la plaça Major, hi havia el camp de Perot, que ara està urbanitzat. Recordo que una vegada em vaig trobar una mandíbula, de bestiar, i la vaig llançar contra un vidre. La majoria de les meves trastades estan vinculades a jugar a pilota al passadís de casa, a l’entrada… La veritat és que trencava bastants vidres…
–¿A què jugaven?
–Jugàvem a una cosa semblant al futbol, però sempre en espais improvisats. El futbol té aquest avantatge: n’hi ha prou amb una pilota i un parell de nens. I també jugàvem molt a indis i cowboys. Miràvem moltes pel·lícules del far west. D’altra banda, era un joc una mica surrealista. Un dia estaves en un bàndol i, al dia següent, al bàndol contrari. Però sí, aquest era el joc dels nois.
–Les noies jugaven a altres coses.
–Sí, jugaven a corda i a tocar i parar.
–I els nois, a fer l’indio.
–¡És que nosaltres érem uns indios!
–¿Treia bones notes a l’escola? ¿Es portava bé o també era més aviat trapella?
–Feia els deures, sí… (Riu per sota el nas). En general era disciplinat.
–¿Conserva amics d’aquella època?
–Sí, conservo amics. Alguns perquè ens hem seguit veient, i n’hi ha d’altres que potser no ens veiem tan sovint, però quan ens trobem encara connectem, ja sigui parlant dels problemes i la situació actual com recordant els vells temps. La veritat és que l’escola –maternal, primària i secundària– crea uns vincles molt especials, i reconforta veure que es poden mantenir amb els anys i que no tot s’ho emporta el pas del temps.
–¿Algun llibre o conte que marqués la seva infància?
–Jo era més de l’Astèrix, el Tintín i el Mortadelo. Els llegia, els rellegia i els tornava a llegir.
–¿Li ha agradat la pel·lícula del Tintín?
–Està força bé. Si t’ho mires des del punt de vista estrictament purista, és cert que barreja tres o quatre històries diferents. Però hi ha algunes seqüències molt bones. Val la pena.
–Veig que, en el seu cas, no ha viscut la rivalitat Astèrix-Tintín.
–M’agradaven tant l’un com l’altre. Sempre he estat home d’equilibris. ¡Ei, i també m’agradava el Mortadelo!
–La tercera via.
–Per si de cas.
–¿I alguna lectura d’adolescència?
–M’agradava molt el Vázquez Montalbán. La primera novel·la seva que em va caure a les mans va ser Los mares del Sur i, a partir d’aleshores, vaig llegir tota la sèrie Carvalho, els llibres anteriors i els que van anar sortit. Però no tant perquè m’agradés la novel·la negra com pel retrat que feia de la Transició espanyola. La política m’interessava i ell descrivia molt bé la Barcelona d’aquella època. Amb l’afegit que sabia que hi hauria d’anar a estudiar al cap de pocs anys.
–Ja tenia vocació política.
–No, però sempre m’ha agradat observar els processos polítics. Més que la pràctica política.
–¿Algun grup de música?
–Més que grup de música, que me n’han agradat molts, a qui destacaria és a Bob Dylan. He estat més fidel a Bob Dylan que no pas a Vázquez Montalbán.
–¿Té un passat hippy?
–No ben bé. Tendia al hippisme, per estètica i actitud, però no era hippy.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
