Quan la política comunal es converteix en un escenari d’acusacions i rèpliques, la veritat deixa de ser un punt de trobada i passa a ser una arma. Allò que hauria de servir per aclarir els fets, esdevé el pretext d’una batalla dialèctica on cada part defensa la seva versió com una trinxera. A Escaldes-Engordany, la tensió entre el Comú i el conseller David Pérez ha superat els límits d’un debat tècnic o administratiu. El cas Empark ha mutat en una guerra de percepcions, en la qual la transparència s’invoca com a bandera, però es practica com a estratègia.
Quan una institució i un dels seus antics membres s’acusen mútuament d’actuar fora dels interessos del poble, el resultat és un paisatge d’ombres. Enmig d’aquest estira-i-arronsa constant, el poble es converteix en espectador involuntari d’un serial polític que no aporta res més que desafecció. Perquè quan la política es redueix a qui acusa millor, i no a qui actua millor, tots hi perdem. La confiança, que és el fonament de la gestió pública, s’esquerda davant la sospita permanent.
 
				 
								