En els foscos temps de la dictadura franquista, es va masegar una frase que deia que «Spain is diferent». A fe que ho era. Per unes altres circumstàncies i característiques el mateix podríem dir del nostre Principat. És bo ser diferent en algunes coses i horrible si és per a unes altres. La singularitat és un terme que costa definir i que no tots veuen de la mateixa manera. Sobretot quan es tracta d’una matèria tan delicada com és la convivència. En aquell moment aquest concepte quedava molt ben explicat en una cançó, interpretada pel grup Jarcha i que es titulava Libertad sin ira. Amb llibertat i sense cap tipus de violència verbal hauríem d’establir nous canals per a l’educació i, molt especial, per a la universitaria.
Fa un temps que tinc l’oportunitat de comprovar com funciona la nostra universitat i de quina manera operen els alumnes. Diria que el tracte és més familiar i directe, el que fa possible una major comunicació. El problema el podem trobar en saber tenir molt clara la diferència entre el que ha de ser una universitat i una acadèmia. Penso que ens inclinem a la primera opció, però convé estar molt atent al caràcter universalista de la formació per no caure en la segona. Ser diferent no vol dir ser millor i es pot ser millor a partir de la diferència, que és del que es tracta.
Recordo que Pío Baroja deia que el desig de ser singular es cura viatjant. Tenia molta raó. Pensem estar descobrint la sopa d’all quan aquest és un plat universalment reconegut, sobretot a la mediterrània.
Trobo a faltar en totes les universitats una major apetència per una formació humanista. És la clau per entendre el món i les persones. També per aconseguir una visió de les coses que facin possible ser singulars enmig de la precària normalitat que ens envolta. En cas contrari, ens pot passar com al Quixot, que de molt llegir i poc pair se’ns assequi el cervell.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
