En el cinema és un recurs molt utilitzat, sobretot per jugar amb els contrallums i fer sorgir de l’ombra una figura blanca amb un fons que es desconeix. A fotografia es parla de la càmera negra i en teatre es el ciclorama, que amb la utilització dels diferents elements de la llum es pot construir fins a paisatges.
Però en la vida de cadascú, en la nostra visió diària de les coses, tenim també una pared negra que ens impedeix anar més enllà d’allò que realment voldríem.. No es tracta d’endinsar-se en una superfície i sortir a una altra més clarificadora. Darrera de la pared negra no hi ha res. O no ho sabem. No és el mateix que travessar el mirall de la popular Alícia, el gran protagonista de Lewis Carrol.
La pared negra, a tots els nivells –personals i col·lectius– forma part directa de la nostra vida. Però no sabem de quina manera i sobretot amb quina intensitat. Saber diferenciar el blanc del negre o la llum de la foscor és tenir la capacitat suficient per quedar-se en un lloc o passar a un altre. En el terreny de les llums tenim molt camí a seguir i a entendre. En el de la foscor molts trams a evitar perquè sempre hi són. En un i altre sentit la decisió es fa imprescindible.
Qui ho veu tot llampant està cec. Aquell que no sap sortir-se del negre s’ha ha de fer mirar el que li passa.
O sigui que la meditació real sobre els diferents temps és assignatura obligatòria en moments d’incertesa quan, ni nosaltres mateixos, no sabem on som ni quin lloc ocupem en el diari quotidià de l’existència.
Fa dies que navego en la pared negra. Tinc ganes de sortir d’ella, però no es gens fàcil. Té una sola força i aquesta és molt forta i amb gran capacitat d’absorció. Però la rebel·lió comença per un no i acaba sempre en una lluita entre blanc i negre.
Periodista
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
