L’escriptora, artista i economista andorrana Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) ha bastit al llarg de l’última dècada una obra poètica i artística sòlida, que passeja per sales de lectura i escenaris del nostre àmbit cultural, i que és de doble importància pel que també suposa de visibilitat d’una veu femenina en el quasi absolut univers masculí que han donat fins ara les lletres andorranes. A començament de la seva carrera literària, la nostra autora obtingué dos importants guardons: el primer premi del concurs de poesia de la Biblioteca Pública del Govern i un accèssit al premi Grandalla del Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra. Foren la veu de sortida abans de la publicació del seu primer llibre, Com mesos de juny (Andorra la Vella, Edicions del Diari d’Andorra, 2001), quaranta-set poemes on l’amor, l’erotisme, el desig i el desamor es relaten amb una cridanera enteresa, sobretot en els versos més apassionats, i que serveix de contrarèplica a l’allau de sentiments del llibre, tot i oferint, malgrat la tristesa i la incomprensió d’allò que l’autora narra, una imatge (per dir-ho amb paraules de l’escriptora valenciana Maria Beneyto, morta aquesta setmana) de dona forta que encara fa més colpidors els poemes. El llibre té diversos continguts, i és el que m’agradaria comentar tot seguit.
Teresa Colom, curiosament, enceta una reflexió metaliterària al bell mig del llibre, quan el lector ja dóna per suposat què és el que està llegint: «Per tu em faré poeta / i escriuré versos que se t’assemblin» («Per tu em faré poeta», p. 38). L’elecció lírica és, doncs, posterior al sentiment, com si la poesia hagués estat supeditada a una necessitat expressiva, como si el fet literari fos quelcom separat d’un. Per això arriba a explicar com s’ha esdevingut la seva tasca: «He agafat versos dels ulls, dels gestos, de les mirades, / i els he tornat paraules. / El poeta escriu la poesia, però no és seva». («Els llibres més tendres», p. 50). Colom, en aquest darrer poema, defineix fins i tot una mena de re poetica: «Si mires la gent, veuràs gent / i sabràs llegir poesia i potser seràs poeta». (p. 50), encara que de vegades la gent s’individualitzi: «La poesia que escric me la dicta la teva pell, / i no em costa» («Al teu costat», p. 40). Tanmateix, la poetessa arriba a l’última possibilitat, metafòrica, de l’escriptura quan diu: «Vull ser llibre i llegir-me, / i esborrar-me perquè em tornis a escriure» («Paraules», p. 47).
Els últims dos exemples que he portat a col·lació s’endinsen en una gamma semàntica vinculada als sentits. En aquesta línia, el poemari sencer resulta un aparador de referències tàctils, aromàtiques, sonores; i «Des de lluny», el segon poema, n’és ja un ventall, amb tot de prosopopeies: «El vent d’estiu és càlid com la seva estació / i és per això que té mans // (…) // La claror de la lluna és íntima / i li costa poc dir secrets a l’orella. // (…) // L’aigua de mar no nota el gust de la sal / i em crida pensant que estic dolça» (p. 12). Farcit de color és el poema «Blau», un dels més formosos de tot el llibre, i dels més reeixits: «Quan estava sola escrivia blau, / blau, blau, blau, blau pertot arreu. / Havia de vomitar tot el blau que duia a dins, / tot aquell blau de l’aigua / en què nedava quan estava amb ell». (p. 18).
Com mesos de juny és un poemari amorós on l’erotisme compleix també un important paper. No pensem, però, que ens trobarem elements explícits, sinó d’una gran delicadesa, amb detalls que sembren la llavor de la subtilitat. Per exemple, a «Je t’aime à la folie», llegim aquests dos versos: «Barreges foc amb fruita fresca / i em fa perdre el teu contrast». (p. 19); o aquests d’«El ball»: «Ets la meva música. // (…) // La música de la pell! // Escolta la música de la pell i no voldràs parar de ballar. / Nota les paraules que et fan somriure i tancar els ulls, / i no voldràs parar de ballar». (p. 28); o aquests altres d’«El viatge»: «Para’t amb mi a menjar fruita, / (…) / perfuma’m, escriu-me promeses a l’esquena, / (…) / Que l’únic que vull és no arribar intacta, / portar gust de fruita als llavis» (p. 29).
Dissortadament, Com mesos de juny és un llibre, també, de les despulles de l’amor, on la malenconia apareix gairebé de bell antuvi; vet ací el primers versos del primer poema: «Al costat de tots els meus poemes / hi ha un t’estimo. / Tu no ho notes» («Paraules senzilles», p. ); vet ací l’últim d’un dels darrers: «ara en tots els principis veuré un final». («Nit blava», p. 58). Entre aquests, diverses mostres de la presència més o menys (pres)sentida de la nostàlgia, amb un toc cernudià i santjordià: «Torna’t esponja si sóc aigua, / perquè potser sabré algun dia / que jo volia ser presonera / si eres tu la meva gàbia». («Agafa’m», p. 24), unes paraules que rimen a la perfecció amb les finals d’»Els millors versos»: «Sóc l’ocell trobat mort a la gàbia» (p. 55).
Teresa Colom va incorporar-se a la literatura andorrana i en llengua catalana amb un llibre que, tot i apostar per un llenguatge gairebé narratiu, sabia com modular-lo i oferir poemes on una imatge capgira la tranquil·la successió dels mots, bo i sorgint exquisides troballes en les quals acostuma a regnar una amarga ironia: «(…) dels patiments no se n’ha fet una guia, / com la dels telèfons, / però això no vol dir que ningú no tingui línia». («Cada migdia», p. 51) o «Què t’enduries a una illa deserta? / No estic en una illa deserta / i em falten la meitat de coses de la llista». («Illa deserta», p. 52). En la llista de la literatura andorrana i catalana, Teresa Colom, però, hi és.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
