- Foto: EL PERIÒDIC
La porta tancada dels cinemes Modern em produeix una profunda angoixa. És com si haguessin enterrat la pel·lícula de les nostres vides –tots tenim una– vistes en les seves sales o en moltes altres del món, també tancades. Com què el cinema és la fàbrica de somnis –record d’aquell programa d’ATV que va durar uns anys–no puc deixar de pensar que en el cinema he trobat sempre les veus imaginàries que buscava. Les paraules que ens van deixar els que ja no hi són. Els somnis que segueixen sent somnis. El so dels temps que passa i arriba a la fi. L’obscuritat de tenir unes llums cinematogràfiques a les que no poder donar sortida.
Tinc un món que ja no tornarà, però que va ser capaç d’obrir els meus ulls al món real, cada vegada més envellit amb l’absència del cinema, assassinat per la comunicació- espectacle que només triomfa fent remakes de les èpoques daurades.
Participo d’una generació en què la gent seriosa parlava d’anar al cinema amb el mateix menyspreu condescendent amb el que avui veu la TV o Internet. Però un altre gent anava el cinema per veure un món que li era negat en altres espais. El meu primer petó de cine el vaig fer a la sala fosca. La febre èpica per las causes justes la vaig aprendre a les pel·lícules de l’oest, l’imaginació oriental amb les escenes d’Aladi i encara ara m’agradaria poder aconseguir tres desitjos per part del mag de la làmpada: Ser tots iguals, encara que diferents, que la llibertat s’aconsegueixi per la vida democràtica i no per la força i que sapiguem que el que pensen les persones a través de la cultura no sigui un article que no es troba en un supermercat. Voldria que tot sabéssim entendre el cinema negre com a missatge, la comèdia com l’optimisme amb rerefons i el musical com l’única veritat dels seus balls prescindint dels arguments. No sempre el mèrit resideix en allò inversemblant, sinó en saber donar la volta al dia de vuitanta móns a traves del cinema, com defensava Julio Cortazar.
Vull tragèdies reals en què l’aliada de l’espant sigui la imaginació. M’agradaria ser Groucho per a no tenir por mai del llop ferotge i per a ser heroi agafo a Humprey Bogart, tan desconcertant com humà. M’apunto a la lliga dels partidaris del pecat mortal per estimar a totes les femmes fatales del cine que em donen un somni adormit. I vull ser com Frankenstein que «és dolent, perquè és desgraciat».
Seria capaç de fer un cicle de cinema sobre la Immaculada Transició per a tots els polítics en actiu i passiu a través dels personatges del cinema que ens van parlar, i molt, de política. Podríem aprendre a diferenciar la realitat de la ficció i com la ficció massa vegades és mes autèntica que la realitat. I la diferència que existeix entre el bon cine –com en la política– i el dolent, així com la divergència entre actuar i imitar. Així podríem passar del somni amb el cinema al cinema com a somni.
El cine és el meu amor. Diria que el nostre amor. I sabem a qui estimar. Penso en la Marilyn –que escrivia bona poesia– que no va poder fer d’heroïna de Tolstoy i que la seva màxima interpretació va ser cantar el Happy birthday. Identifico la mirada de borratxo honest de Robert Mitchum. La rebel·lió permanent d’Orson Welles i el seu testament amb Falstaff .I sobretot amb King Kong que s’ho mereix tot, perquè ens va ensenyar la millor història d’amor. No puc entrar a la sala de cinema tancada, però percebo les veus de tota una vida que m’arriben al cor.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
