- Foto: EL PERIÒDIC
La crisi que estem patint no es pot delimitar, únicament, en una política de retallades en els salaris o una reducció dràstica del dèficit, com a única finalitat a seguir. Passarà molt de temps perquè els historiadors puguin explicar realment el que està passant, perquè aquesta crisi no ha estat únicament la més destructiva, sinó també la mes ingovernable.
La primera crisi mundial –1929– va sorgir en la política final del laissez faire que havia donat tot el protagonisme als mercats i va obrir, com a solució, l’època keynesiana amb l’intervencionisme de l’Estat que va construir la societat del benestar.
La segona crisi la podem datar entre 1971 i 1973 amb la pujada de preus dels carburants al costat de la guerra del Vietnam que havia deixat seca la força econòmica americana. Va marcar l’inici de l’acumulació del poder en els grans grups econòmics, en aquest cas, les petrolieres. La llei del pèndul es va fer efectiva i es va decantar cap un altre costat amb el liberalisme de Thatcher i Reagan. Els mercats tornaven a guanyar.
A l’estiu del 2007 es desperta el somni d’una economia eficient, allunyada dels cicles i enmig d’una migdiada general de molts polítics
I arriba un nou moviment del pèndul. El mercat està cec i apareix la llum del sector públic que comença a prendre decisions, animant la intervenció política per evitar el desbocament dels mercats.
I la història es col·loca ara als nostres dies amb una intervenció dura en l’economia a favor dels mercats. Com a novetat destacada i cada vegada més clara és que la duresa no s’aplica únicament a les entitats financeres, sinó als governs sobirans. I el pèndul, que semblava anar vers el control de l’Estat sobre l’economia, ha anat més lluny i arriba fins al control polític dels països democràtics, en funció dels interessos i les lleis del mercat. El resultat és la caiguda dels governs anteriors i també els posteriors, sigui de la tendència que sigui.
Vista la panoràmica és el moment de les solucions. Diuen que no hi ha mal que cent anys duri, però penso que, a la vegada, ni cos que ho pugui suportar. La malaltia es perllonga i es converteix en estructural. Els desafiaments que es presenten són menors que les oportunitats que generen.
Si tornem als vells principis polítics, la primera de les mesures és dir clarament la veritat. A casa nostra s’ha dit, però és necessària la teràpia general i no únicament en sectors concrets, costi políticament el que costi. Necessitem mesures que avalin el creixement, dinamitzin l’economia i liberalitzin el crèdit. Però també treballar més, pagar més impostos, reduir despesa pública i regular el dret dels serveis socials que no es puguin finançar de forma clara en una política de justícia i equilibri. També cal ordenar el territori i el seu poder nacional i local. Res d’això es pot fer amb un confrontament polític i una manca de cohesió ciutadana que només pot aconseguir un bon lideratge.
En condicions d’emergència les decisions han de ser excepcionals. No és el moment d’interpretacions rígides de la capacitat de maniobra de les institucions, començant pels bancs, que tenen que avançar-se als esdeveniments i seguint pels sectors privats i els laborals, que han de saber que ara es tracta de la pròpia existència.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
