Ester Fenoll García (La Seu d’Urgell, 1967) té una característica com a poeta per la qual he de reconèixer la meva particular atracció: fa servir més d’una llengua en la seva obra. Tot i haver publicat en català els seus dos primers llibres –Esmorzar perfecte (2006), del qual m’ocuparé aquí; i Anticipant octubre (2008)–, per a la fins ara última entrega, Agradezco tu amor, pero tengo otros planes (2011), ha triat l’espanyol, enriquint d’aquesta manera la seva producció amb sonoritats suara desconegudes.
Tres poemaris en sis anys són xifres abundoses, més encara si el primer llibre d’Ester Fenoll va obtenir el Premi Grandalla l’any 2005, i ja abans havia aconseguit altres guardons. Esmorzar perfecte no va ser una sorpresa després d’haver conegut els seus poemes inicials, però sí que proporciona a la literatura andorrana una nova embranzida. Resulta a més una agradable coincidència que una altra de les veus més atractives de la poesia a Andorra i, sens dubte, a Catalunya, Teresa Colom, la trobem prologant aquest llibre de Fenoll García, i n’assenyali, per sobre d’altres referències, la frescor dels poemes i la quotidianitat, malgrat la temàtica essencial que l’autora desenvolupa: la amorosa. I aqueixes són justament dues de les característiques bàsiques del poemari i les que més sobten, de forma grata, al lector. Colom i Fenoll són, no debades, les veus essencials del que podem batejar com «lírica neointimista andorrana».
Esmorzar perfecte és un llibre de poesia amorosa, com dic, i fins i tot podríem veure ja en el mateix títol una formosa metàfora del cos estimat, per bé que un dels poemes faci referència a aqueix esmorzar amb altres connotacions. No obstant, en els (pocs) poemes de to més obertament eròtic del volum, la lluentor de les metàfores acreix la sensorialitat dels versos: «Lluny / de qualsevol paisatge, / vesteix-me només / amb la teva saliva» (p. 19). Tanmateix, aquestes imatges tan evidents són ben escasses, la qual cosa augmenta la seva força quan apareixen. A més a més, la poeta no ens hi prepara, ni tracta d’arribar amb artilugis poètics a cap clímax, més aviat serveix les paraules com si no se n’adonés, com si, al cap i a la fi, els mots es transformessin en quelcom diferent en el trajecte que va de la pensa al poema. Així ocorre també en uns versos d’espera de l’amor, on es fa palesa aqueixa quotidiniatat de bona part de la seva imatgeria («T’estic esperant en un calaix de la cuina»), i l’autora de nou llença un to eròtic que, sobretot, suggereix: «Deixo les cames penjant per fora» (p. 53).
La quotidianitat, és a dir, l’ús d’elements aliens a una selecció semàntica, diguem-ne, alta, és per tot: una llauna de coca-cola, les manetes del rellotge, un suc de pinya, un comandament a distància… Tot serveix, i serveix d’una forma que eixampla la capacitat del lector per adquirir una nova comprensió de la lírica amorosa. Evidentment, la poesia de Fenoll García beu d’una tradició ja consolidada a l’exterior, però si no perdem de vista el peculiar recorregut de la literatura al Principat d’Andorra, ens adonem que s’han realitzat bots molt importants, i les obres de més volada apareixen quasi del no-res quant a un desenvolupament constant dels gèneres i de les formes que fins ara no s’ha donat aquí.
Hi ha una tercera característica important en aquest llibre de Fenoll García: la deconstrucció dels elements tradicionalment amorosos. Hem remarcat la irònica elegància amb que introdueix continguts eròtics, i l’aparició de termes en principi aliens als esperables en un poema amorós, però hi ha aqueix darrer aspecte, importantíssim en el discurs de la nostra autora; en certa mida, la contrapart imprescindible. Prenguem com a exemple el poema de la pàgina 50, on s’agrupen tots els trets esmentats: «Efervescent, indivisible, desfeta, / convertint-me en un líquid etern, / em barrejo amb tu. / Menja’t el nostre amor / a cullerades». ¿On és aqueixa deconstrucció de què parlava? En les transicions. El primer vers podria haver-nos portat a llocs comuns, a un segon de l’estil «em trobo en la distància de les coses», però no… car anem a un «líquid etern». Hmm.… açò ja comença a tenir alguna denotació curiosa; tanmateix, per als tradicionalistes encara es podria haver salvat amb un afegitó com «naufrago en la imperícia de les costes». Però no, tampoc, i l’autora, trencant amb totes les previsions «poeticocoentes» amolla un «em barrejo amb tu» a través del qual llegim els versos anteriors. La salvació classicista i moralista ja no és possible: hi ha efervescència, líquids barrejant-se, a continuació un «menja» que desborda… i el cop final: «a cullerades», conduint de la mà, i de la renglera, al lector: des de l’erotisme connotat, cap a la quotidianitat de l’amor entre les persones.
Esther García Fenoll és, com el mateix títol indica, un esmorzar perfecte. Literàriament parlant…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
