Gràcies a les seves estades, als càrrecs desenvolupats a la diòcesi a la qual pertany Andorra, i sobretot al conjunt dels seus poemes, Manuel Pal Casanovas (Artedó, Alt Urgell, 1932) ocupa un important paper en la literatura del Principat. Prevere des del 1956, i llicenciat en Catequesi per l’Institut Catòlic de París, fou vicari episcopal de Pastoral, i sempre ha estat lligat a la vida eclesiàstica de la seva contrada de naixença. A hores d’ara és el director espiritual del Seminari de La Seu d’Urgell, i segueix, aquest segle, conreant el gènere poètic i obtenint guardons amb els seus versos.
Pal Casanovas ha publicat diversos llibres a Andorra i Catalunya, i no només de poesia. Si ens centrem en la seva obra lírica, podem comptar al voltant de vint-i-un poemaris aplegats en set volums marcats tots per una poesia religiosa que, en el marc de l’estrofisme clàssic (i fins i tot de l’arcaisme lèxic), aconsegueix fruits d’una gran dignitat. A començament del segle XXI, el nostre autor va publicar el llibre Llavors de llum. Invitació a la joia (Andorra la Vella, Premsa Andorrana, 2002) subtitulat, per tal de fer precisa l’endreça, Poemes per a Andorra. No es tracta d’una recopilació inèdita, sinó d’un llibre on Pal Casanovas recollia tota la seva producció lligada al nostre país, des del sonet Andorra la Vella, datat el 1977, fins a l’Ave a la Verge de l’Ecologia, d’aquell mateix 2002. No apareixen, però, dos dels poemes, Nadal i Cap d’any, que foren recollits en el volum col·lectiu Poemes per Andorra (1981) però que no guardaven cap relació amb el país; en aquell volum, l’autor afirmava, en una petita entrevista al final de la seva secció, que de poetes «cal que n’hi hagi, si Andorra ha de viure».
La brevetat de Llavors de llum (vint-i-cinc poemes independents, i vint-i-tres aplegats sota el títol comú de Càntic per a un poble) ens fan pensar en una sèrie de vetes obertes que podrien haver desembocat (o potser ho faran encara) en varis volums més homogenis, encara que Andorra en sigui un denominador comú.
En primer lloc, hi ha un grup de poemes sobre el país; en concret dos dedicats a la capital, a la qual es va referir, en el poema Andorra la Vella (p. 15) del 1977, d’aquesta manera: «Tens veu de poble i aires de ciutat» (v. 1). I aquesta ambivalència prosseguirà en tot el sonet, entre l’Andorra que la veu lírica observa i la que podria ser atenent a l’ahir: «Pots retrobar l’esclat d’antiga llum / amb nova amor i renovat costum!» (vv. 13-14). No deixa de ser curiós que dotze anys més tard, en un altre sonet amb el títol Moderna Andorra la Vella, la visió del poeta no hagi canviat, i continuï habitant entre allò que desitja i allò que la ciutat pot esdevenir; el seu vers últim n’és ben aclaridor: «Ets bella i gran…, mes santa o meretriu?» (v. 14). Enyor i auguri (pp. 16-18), un poema no pas datat, però anterior al 1981, el dedica al país sencer, i reincideix en el somni de l’Andorra antiga: «Fes reconquesta / dels vells tresors: / Fe i just esforç, / treball i festa». (vv. 49-52).
Un segon grup, sens dubte el més ampli, el conformen diversos poemes religiosos, on podem trobar des de peces devocionals (dos aves, un himne, un rosari, quatre gojos) fins a lletres de cançó i altres poemes solts on lloa la Mare de Déu de Meritxell, l’ermita de Canòlich, la Mare de Déu del Remei… En estar aquests poemes destinats a l’ús popular, hi trobem uns recursos i un lèxic que s’allunyen prou d’altres mostres de Pal i Casanovas, molt més culturalistes. Així, l’Himne d’aniversari, en commemoració dels 75 anys de la coronació de la Verge de Meritxell com a Patrona d’Andorra, s’obri amb aquests versos: «Reina d’amor, un dia / Andorra us coronà. / I Reina sou, Maria, / de tothom que us estima i que us vol estimar». (vv. 1-4).
En un tercer grup, tindríem els retrats que en forma de sonet fa d’il·lustres andorrans o de catalans arrelats al país: Ramón Rossell i Serra, Antoni Morell, Sergi Mas i la mare Nicolassa.
He volgut deixar per a la fi l’extens Càntic per a un poble, que podria constituir un volum apart i que, de fet, el subtítol Esbós d’oratori escènic el projecta cap a horitzons dramàtics que ultrapassen el seu contingut líric. Dividit en tres parts amb una petita nota prèvia, també en vers, l’autor ens col·loca davant l’arribada del cristianisme a la terra dels andosins, la lloança de Meritxell com a «cor de les Valls», i acaba amb un càntic a les set parròquies i, pel que em toca, cito aquests versos: «Encamp. Encamp / té per reclam / la fantasia. / Somni de pau / en l’estany blau. / ¿Qui el negaria?» (vv. 1-6).
Menys de cinquanta poemes sobre Andorra en una obra que compta els versos per milers pot no ser quantitativament ressenyable, però Pal i Casanovas és un autor que s’ha guanyat un lloc de preeminència en la llarga història de poemes religiosos del nostre país.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
