- Marc Forné. Foto: TONY LARA
Feia temps que no baixava per terres tarragonines. Aprofitant que havia d’anar a Sant Pol de Mar a veure la final de la Champions i que tenia tot el dissabte al matí per arribar-hi, vaig decidir desviar-me una mica –una mica molt- i passar per les pedres antigues i nobles de Montblanc, seguir en direcció sud pel congost de la Riba i lliscar pel suau pendent fins a tocar de mar, on agafaria l’AP-7 rumb a Barcelona i al Maresme. Però poc després de l’estret de la Riba, al pont sobre el Francolí, em va avançar un Aston Martin Zagato de color vermell, lluent sota el sol de finals de primavera. El cotxe em va fer llums i el seu conductor, vist de reüll, em va semblar familiar. Vaig decidir seguir-lo. A l’alçada d’Alcover, es va desviar a l’esquerra i es va aturar en un revolt proper al trencall del Milà. Era en Càndid.
Quan vaig arribar allà on havia mal aparcat, a tocar d’uns canyissars i d’una vinya, ell ja havia sortit del cotxe i contemplava la silueta de Valls, lleugerament calitxosa sota la llum inclement del migdia, amb l’esvelt campanar de Sant Joan sobresortint entre la massa caòtica d’edificacions. «Mira, Vilaniu», em va dir en atansar-m’hi. No vaig poder evitar somriure: en Càndid és d’aquells que diu Vilaniu per referir-se a Valls, Comarquinal per parlar de Vic, Vetusta quan vol dir Oviedo i Plassans en lloc d’Aix-en-Provence. «Has baixat fins aquí només per mirar l’skyline de Valls?», vaig preguntar-li. «No», va dir ell, «vaig a dinar a Cambrils, a can Gatell, però com que he vist que em seguies he decidit aturar-me a explicar-te una cosa que se m’ha acudit».
«Càndid, tot just m’has avançat a l’estret de la Riba», vaig observar, «diria que qui em seguia eres tu». «No, de cap manera!», va protestar ell, «tu em seguies a mi; el que passa és que com que sé que vas més a poc a poc, he deixat que sortissis d’Andorra mitja hora abans que jo». «Això no té sentit», vaig dir-li. «Sí que en té», va seguir ell divertit, «no has sentit a parlar de la teoria de la relativitat? Però bé, no és de física del que et vull parlar ara, sinó de política i literatura. No et facis l’orni que sé que és una combinació que t’apassiona: tu ets qui ha comparat la caiguda del Govern d’Òscar Ribas el 1994 amb una tragèdia de Shakespeare, i com a personatges shakespereans has tractat Jaume Bartumeu i Ladislau Baró; tot i que crec que l’encerta més l’Alexandra Grebennikova quan compara Bartumeu amb un personatge de Thomas Hardy; per cert, que dijous és el seu aniversari, farà 171 anys, Thomas Hardy –vull dir– no l’Alexandra, crec que ella és del gener. També has comparat Toni Martí o Albert Pintat amb personatges de Beaumarchais; i crec que en aquests paral·lelismes entre política i literatura et falta una comparació interessant: la de Marc Forné, al capdavall és el cap de Govern que ha ocupat més anys el càrrec».
«És que no se m’acut amb qui comparar-lo», vaig dir-li, «no hi ha cap personatge de Shakespeare que li escaigui del tot». «Deixa estar els anglesos i mira el que tens davant dels ulls», va dir en Càndid assenyalant Valls. «¿Valls? ¿El campanar de Sant Joan?», vaig preguntar-li. «No», va dir ell, «Vilaniu. ¿No éreu parents de Narcís Oller a casa teva? ¿I dius que no se t’acut res per poetitzar la figura de Marc Forné? Ves a la sala de Ca l’Adrogueret a Montblanc i pregunta-li al retrat del teu besavi si no és Forné el perfecte Gil Foix de La Febre d’Or».
«És clar, Càndid!», vaig exclamar, «no entenc com no se m’ha acudit a mi; l’has clavada!». «As usual», va fer ell amb un punt de displicència, «Forné, com Gil Foix, és l’home dels grans discursos, el gestor de l’abundància, el colós amb peus de fang, però colós al capdavall. ¿Què diuen de Foix a la novel·la d’Oller? Que només ell és capaç de tirar endavant l’empresa, de conquerir la borsa d’una punta a l’altra, de fer convergir les voluntats de tots els prohoms de Vilaniu i Barcelona: ell, el menestral nebot d’un rector de províncies. I Forné era l’únic que podia fer convergir tots els prohoms de les parròquies sota el paraigües del PLA, un partit que va acabar com els negocis de Foix. ‘Déu ens guard d’un daltabaix’, que diu sempre la mare de la Caterina a La Febre d’Or. I el daltabaix arriba, és clar, sempre arriba. La gran empresa de Foix, el ferrocarril de Vilaniu, acaba més o menys igual que el metro aeri de Forné. I no sé per què, però Forné –tot i ser un gran admirador de Jordi Pujol– és més un Pasqual Maragall amb grans visions i grans ficades de pota que no pas un Pujol moderat i contingut».
«Càndid, no comparis política amb política, és massa vulgar», vaig dir-li, «segueix amb la comparació literària». «Tens raó», va dir ell tornant a mirar el campanar de Valls, «doncs això, que els 10 anys de Forné al capdavant del Govern tenen un final agredolç, com el final de La Febre d’Or: Ens quedem amb la impressió que alguns dels prohoms han fet el llit al pobre Gil Foix, que al final sempre guanyen els mateixos, que en certa manera l’han utilitzat, tot i que també ell va saber utilitzar els prohoms. És agre el final, sí, però també és dolç: perquè Foix és l’únic que es redimeix i perquè, al capdavall, és ell qui ha triomfat a la borsa, qui ha seduït amb els seus discursos, qui ha anat a París amb la Mimí, qui s’ha forjat un caràcter. I tot se’n va a l’aigua, sí, però Oller es fixa en ell i no en els altres i, ara, 100 anys després, Valls és Vilaniu i és Gil Foix. Qué feliços serien els excaps de Govern si fossin capaços de transcendir-se a si mateixos!» I, dit això, en Càndid va tornar a pujar al cotxe i va desaparèixer carretera enllà deixant un núvol de pols.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
