- Foto: EL PERIÒDIC
Els diferents canals de la televisió no fan altra cosa que fer grans produccions basades en fets imaginaris o històries manipulades sobre l’Edat Mitjana. És un fenomen digne d’estudi perquè es barreja el dret de cuixa, amb la religió, les passions amb les obsessions i per damunt de tot una lluita pel poder a través de la violència extrema. Els caps tallats sumen igual que els pits de les donzelles al descobert i al servei dels grans senyors. Enmig d’aquest desconcert sorgeix el dubte de si ens trobem davant un nou Renaixement o una repetida Edat Fosca.
Els pessimistes creuen que estem enmig d’un temps de tenebres i els optimistes d’una humanitat sense il·lusions. Les esglésies donen pas als estadis –revivim el panem et circenses– i els temples laics estan tan buits com els religiosos. La història es repeteix i l’ambigüitat extrema del futur es barreja amb la impossibilitat d’establir profecies, perquè ara tampoc en tenim de profetes i sí massa comediants.
Amb exemples manipulats del medievalisme i pocs missatges de present, les comparacions poden ser que els feudals són ara els mercats. No tenim esperances i l’excepcionalitat només la podem trobar en la cobdícia. O sigui que el que es busca és un altar al déu desconegut, sense precisar quina pot ser aquesta divinitat.
Ara mateix es reclama allò que Sant Pau predicava, la mística, i en canvi allò que els filòsofs del seu temps era l’exquisidesa, ara és la decadència de les idees enfront d’unes realitats imposades i una doctrina sortida dels manuals de màrqueting.
És difícil omplir l’altar del déu desconegut perquè no existeixen, sí en canvi molts Reis i Senyors capaços de tallar tots els caps que els puguin destorbar o quedar-se amb totes les dones que els hi surtin al pas.
Avui tinc la impressió que les coses tornen al punt de les histories que comentem. Cap esperança i massa cobdícia. És difícil pensar en sortir d’aquesta Edat Fosca, però potser sí que arribarà un moment en que algun líder pugui predicar i encaminar-nos a un nou Renaixement.
La gran lliçó de la crisi és que cada vegada som més conscients de la nostra fragilitat. Guardar possessions materials és d’un altra època, i tenim que canviar la casa en propietat per un altra de lloguer per tal de què els desplaçament d’un lloc a un altre sigui més fàcil, perquè tot l’esforç d’una vida és pot anar a fer punyetes amb les decisions que prenguin els quatre poderosos amb un cohiba a la boca. No busquem crèdits perquè, demostrat està, són com els paraigües, que es donen quan fa sol i es treuen quan comença a ploure. La vida es viu en temps present, perquè si pensen en el demà ja et trobes en l’ahir.
Un símbol que podria definir la situació filosòfica en què ens trobem podrien ser els coloms. Ja no són el símbol de la pau que Picasso va pintar. Tampoc l’animal que va portar la bona nova al patriarca Noe. Menys encara les bestioles que donava de menjar Marlon Brando a la Llei del silenci o criava la Colometa a la Plaça del Diamant en l’obra de Mercè Rodoreda. Ara els coloms són rates de ciutat que els corbs s’encarreguen de fer desaparèixer. Només cal establir si som colom o rapinyaires i veure les diferències.
Periodista
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
