- Foto: EL PERIÒDIC
Un periodista correcte -si puc permetre’m aventurar aquest pleonasme sense ofendre als meus honorables companys de professió- no sabria, a menys que perdi al mateix temps tota dignitat, parlar de si mateix, sobretot al principi d’un relat. Menys encara quan inicia una sèrie de cròniques en les que pensa agafar el protagonisme d’explicar tot allò que veu i interpretar-ho a la seva manera. A diferència, però, dels aeronautes, que a partir de certa altura perden el sentit de la gravetat, no em sento sotmès a les lleis de la gravetat periodística en aquestes cròniques que avui comencen a veure la llum. I com penso parlar a persones a les que mai he estat presentat -l’humorista Pierre Daninos ho explica molt bé amb el seu Major Thompson-, em prenc la llibertat de dir el que no s’acostuma a fer: Parlar en primera persona.
Començo les cròniques intempestives amb la pretensió de comentar els casos i les coses d’aquest país. Un primer advertiment, malgrat que no ho sembli, tota semblança dels personatges que pugui descriure amb personatges existents serà fortuït. A diferència de la majoria de països, a casa nostra no es perd el cap perquè es governi bé o malament, sinó per la influència que les decisions puguin tenir, o no, en les butxaques particulars i no de les col·lectives. L’incomparable mèrit de tenir fred el cervell davant dels problemas socials i no en canvi en temes econòmics, fa que aquest sigui un país de febres pandèmiques i cròniques en sectors molt definits.
La primera aventura -del meu Llibre dels Fets- va ser amb motiu de la Diada de Meritxell. Era testimoni presencial que tots anàvem a demanar a Notre Dame, ¿què?, doncs que ens guardi de tot mal, fins i tot de nosaltres mateixos. La nostra Verge potser no té el glamur -paraula molt usada avui dia per la premsa de l’espectacle, o sigui tota- d’altres. Entre els incendis i els robatoris la brillantor ha quedat una mica esmorteïda. Però la fe, o potser la tradició, es manté i una vegada a l’any es demostra. Anem a l’Església en una data determinada, encara que la resta no siguem uns fidels amb una fe tan ferma com els primers cristians de les catacumbes. Però amb una Diada com aquesta no es pot mirar cap a un altre lloc. Sobretot perquè també ens acompanya, en cos i ànima, la figura del nostre bisbe, sense quedar massa clar si ve com a pastor d’ànimes o copríncep i amb quina prioritat l’una de l’altra.
Per això la processó de fidels, humils, callats i plens de religiositat, queda una mica apaivagada per la presència de les autoritats, els banquers, les Dames de Meritxell, els periodistes i sobretot la tele que retrata i retransmet la molta elegància dels presents i l’art musical dels Petits Cantors. ¡Ah! també els capellans, tots litúrgicament vestits per concelebrar la cerimònia religiosa en una estampa que -disculpin la maldat- té molt aire fellinià amb una desfilada com si es tractés de mostrar els últims models en el vestuari eclesial del moment. Moltes vegades quan contemplo -sempre per la televisió- una festa de la moda d’estiu o hivern penso en aquelles velles processons i en com d’endiumenjats anaven els membres de la junta de les diferents confraries. La representació era màxima, tots els representats del poble units, a través de les seves institucions, perquè davant de qualsevol dubte el millor és fer genuflexió amb el que mana més que tu i no conec ningú que no estigui disposat a conservar el seu xollo. Una protecció de la Verge Patrona s’ha de demanar sempre, encara que siguis ateu, perquè l’amor interessat es compra i es ven.
La jornada ha estat molt vistosa, sobretot per la respectabilitat de tots els assistents que, un any més, han peregrinat al Santuari per buscar la benedicció, tal com es fa a les set basíliques de Roma. Amb un dia com aquest tots som fidels dels fidels de Meritxell. Donem gràcies a Déu que el públic -com deia Woody Allen- tan sols veu el producte acabat. H
Per a més informació consulti l’edició en paper.
