Si estudiéssim una mica més l?art és probable que entenguéssim moltes de les closes que ens passen a la vida. Cada imatge, cada fet, cada color, cada fragment, comença sempre a distingir-se o -com diuen els pintors- a composar-se i al final queda definitivament acabada l?obra. Aquest procés necessari no sempre el sabem fer. El resultat és l?obra inacabada, imprecisa, poc delimitada, massa embrutada de línies falses en un dibuix que hauria de ser transparent.

Això és el que està passant en la nostra vida col·lectiva: Canviem embolcall per contingut.

És necessari composar per escriure i també per viure. El primer dels passos és reunir impressions. Acostumats com estem a l?actualitat com espectacle aquestes impressions les traslladem a llocs desagradables i a l?hora menys propícia per convertir en prosa vulgar el que podria ser una vivència espiritual i poètica.

Davant de tot el que passa i en un intent de composició em faig la pregunta: ¿Al cap i a la fi què és la veritat? No els fets, sinó la veritat. ¿Què es? No tinc dubte que un concepte relatiu, com la pròpia llibertat o la felicitat. Assistim a una permanent lapidació de les persones -en tots el sentits i a totes elles- basant-nos en uns fets que tenen moltes visions. Hem de ser honestos i obrar en conseqüència, però també atendre a qui no ho fa com nosaltres desitgem. La crítica és bona, la liquidació del contrari sempre injusta. Una vegada feta la composició i abans d?iniciar el relat, ens fa falta el temps del silenci. Un silenci improvisat, que sàpiga raonar i assimilar les impressions, per donar la composició final, o sigui, el resultat més convenient. Moltes coses no arriben mai a aquest final i val més no comentar-les. La resta sí. Però tenint sempre present que el futur està sempre més enllà i que allò que avui tenim clar pot ser fosc l?endemà. Les composicions canvien. H

Periodista

jarosell@andorra.elperiodico.com

Per a més informació consulti l’edició en paper.