Té tota la raó Joan Manuel Serrat quan dóna com a excusa de tot, que va néixer al Mediterrani. Aquest mar és molt gran, però probablement no és res més que una bassa si el comparem amb els oceans; tot i això, és el mare nostrum i la remor de els seves aigües és la de la cultura del món.
M’agrada passejar per la platja i deixar les meves petjades a la sorra, que l’aigua s’encarrega d’esborrar. Gaudeixo de les postes de sol, que només són comparables a les del Sàhara. Sobretot m’ho passo bé escoltant el so de la guitarra i els versos de la cançó. Una cosa és sempre eterna, i no és altra que la Lluna plena projectant-se enmig dels dos blaus. El temps pot passar, però aquest càntir blanc farcit de llum nocturna es troba sempre entre nosaltres.
L’atzar és capritxós, perquè el paisatge es fa i es desfà amb soroll d’onades suaus, i els vols dels falciots arran de la nostra alçada. Observo que estic empeltat de romàntic. Tranquils, que és una malaltia passatgera, que deixa com a experiència la memòria de la cançó com a poema de la tradició popular en aquest mar de la cultura.
Els records tenen sempre noms mediterranis. L’art que es troba arreu de cada paisatge i que mai no passa. La literatura que parla de viatges, amors, aventures col.lectives o vivències personals. La figura de la dona vestida de blanc en la majoria de les pintures impressionistes. Les venes blaves com el mar amb un front transparent. La sensualitat dels fruits, la sexualitat de les relacions al capvespre, la navegació a vela i com a única música la brisa, el so de l’havanera o la campana de l’església que mira les barques dels pescadors. És bo assaborir el Medi- terrani per recuperar els nostres signes hel.lènics i llatins. Penso en Homer i les llegendes viatgeres, però també en Dant i Virgili, amb les seves espantoses visions. Què hem de fer, si van néixer al Mediterrani i som fills de l’aigua i el foc, la música i la pintura, la musica i la cançó.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
