- Foto: EL PERIÒDIC
Pastisser. Nascut a Barcelona l’any 1930, fill d’una família de flequers-pastissers del barri de Sants. Va obrir el negoci a Andorra l’any 1959.
–De petit, ¿era bon nen o més aviat trapella?
–Ni una cosa ni l’altra. De petit vaig viure la guerra i la postguerra. Al darrere de la casa, a tocar, hi havia els obradors de la pastisseria. Un dia hi va caure una bomba –això era l’any 1938. Si arriba a caure uns metres més enllà, a casa nostra, jo ja no hi seria segurament. Però aquella bomba va matar una de les dues minyones que teníem. Era de nit i, quan va sentir que bombardejaven, es va aixecar. Amb la bomba, li va caure una biga del sostre al cap.
–I de l’escola, ¿què en recorda?
–Vaig començar a anar a col·legi durant la República i parlava català, és clar. I llegíem en català, i escrivíem en català… Però llavors va arribar el 1938, i el 1939 van entrar els nacionals… Quan ja era una mica més gran, amb tretze o catorze anys, anava una escola on ensenyaven comptabilitat i altres matèries amb una mica més de nivell. Un dia tornava a casa amb un company, amb el tramvia, i un policia, de gris, ens va sentir que parlàvem en català i ens va dir: «Haced el favor de hablar bien». ¡A la primera parada vam baixar! En aquella època es perseguia molt, el català. Hi va haver un pobre home que va morir perquè ensenyava català. Era professor d’una escola i, fora d’hores, donava classes de català a uns alumnes que li ho van demanar. La Policia ho va saber i li van anar a fer la punyeta…
–¿La punyeta?
–Era un home gran, de seixanta anys i escaig. No sé què li van fer, però després d’això es va posar malalt i va morir. I com aquesta, tantes històries… A casa venia un amic del meu pare, de Vilanova, que havia estat avançat per l’època i, durant la República, havia muntat una cooperativa, una fàbrica de farines per al consum. Però, coi, era l’alcalde de Vilanova: el van tancar a la presó i li van prendre el negoci. Els ho van prendre tot i, quan va sortir, tenia prohibit tornar al seu poble. Misèria… Llavors no era tan petit, però estava més per jugar que no pas per la política.
–Vostè té una teoria sobre l’origen del braç de gitano. Més ben dit, de la seva denominació.
–S’ha de dir que, malgrat que la pastisseria va créixer molt, especialment a partir del segle XIX, no era fàcil adquirir-ne els productes perquè la gent anava molt justa. Aleshores, perquè la gent consumís dolços, es feien sortejos. Amb pocs cèntims i molta sort, et podies emportar un pastís. Però els aficionats de veritat a aquests sortejos eren els gitanos.
–¿Aficionats als sortejos de dolços?
–Exactament. En realitat, eren aficionats a fer negoci perquè bé que havien de menjar i la veritat és que no ho tenien gens fàcil. El que feien era comprar un pastís a la pastisseria i eren ells que el sortejaven. Aquests sortejos es van fer ben bé fins als anys cinquanta del segle passat, quan a Espanya encara hi havia moltes restriccions. A casa nostra, a Barcelona, venia una senyora del carrer del costat –la senyora Concha, que era mig andalusa, mig gitana– i cada setmana s’emportava un assortit de dolços que sortejava entre els veïns del tros de carrer on vivia. Els dissabtes venia un joc de cartes als veïns, 48 cartes a dos rals la carta, i diumenge feia el sorteig, extraient una carta d’una altra baralla.
–¿I el nom?
–A mesura que la pastisseria va anar evolucionant, es van fer noves creacions –una d’elles, els braços, que per a un pastisser són relativament fàcils d’elaborar. Un dia, parlant amb els mestres que vam coincidir durant la meva època de professor de pastisseria a l’Escola de Sant Cugat –això era als anys seixanta–, n’hi va haver un que ens va explicar que havia sentit l’anècdota de guardar, cada diumenge, «un braç per al gitano». I ens va semblar plausible que aquest fos l’origen de la denominació. Ara, segur, segur, no ho sap ningú.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
