- Jordi Cerro a l’exterior de l’Edifici Andbanc d’Escaldes, al costat de la redacció de El Periòdic d’Andora Foto: ÀLEX LARA
Jordi Cerro (Barcelona, 1978) va dedicar més de mitja vida a la natació fins que als 23 anys va fer una triatló. Un enamorat de la natura, va ser esportista de la Federació Andorrana de Natació, la de Muntayisme, ha fet ironmans… Tot el que suposi provar la resistència del seu super cos.
–Triatleta i policia. ¿És una moda?
–És que encaixa amb els horaris. Fem intensiu i tenim més llibertat.
–¿De què treballa?
–Jo estic al Grup de Muntanya.
–Ara que arriba la neu, feina extra…
–Sí perquè les pistes d’esquí es duen la palma. Les que donen més feina.
–Li faré un regal de Nadal… ¿Una bici, unes bambes o un banyador?
–Em quedo amb la bici. Fa molts anys que nedo, és el que menys entreno. I corrent és quan més pateixo.
–Els triatletes sou màquines de fer esport… ¡I de menjar!
–Ufff, sí. Saludable, ¿eh? Tot a la planxa però en grans quantitats. I postre sempre. Però oju, que he vist el David Fernández [ciclista i corredor d’hivern de la FAM] menjar un quilo de gelat en tres dies. Aquell sí que jala.
–¿Quant menja un dia normal?
–(S’ho rumia…) Quatre o cinc vegades. M’aixeco i esmorzo un muesli, a mig matí un entrepà, al migdia primer, segon i postres, potser bereno i per sopar un primer i unes postres. I tinc barretes a la feina, per si de cas.
–¿I quan competeix?
–Menjo dues hores abans i sense passar-me perquè has de competir amb l’estómac buit. Durant la cursa sí. La bici és la meva taula de menjar.
–¿I durant aquestes dues hores què fa? ¿Torna al llit?
–No, però moro de nervis. És el moment de preparar-ho tot. La veritat és que som uns psicòpates; preparem els materials com un santuari. Tot sistemàtic: les bambes mig obertes, les ulleres de natació… Ho has de tenir tot calculat perquè si perds temps canviant-te són metres que per recuperar-los ho passes magre.
–El dia de Nadal, mentre tothom canta nadales i menja galets vostè es regala un bany al port de Barcelona.
–Sí, la Copa de Nadal. Sempre la veia per la tele i pensava: «Que matats». Però m’atreia i m’ho puc combinar: baixo a les vuit del matí, nedo dos minuts i mig i torno per dinar. I la nòvia amb mi, que l’obligo, jeje.
–Com diria Josef Ajram, ¿On està el límit?
–No ho sé… Arriba un moment que suposo que satura però per a mi entrenar és una malaltia, una droga. Si entreno soc dòcil i si no, agárrate. En fi, que no tinc límit.
–Vostès es deixen la vida fent triatlons i els periodistes us ‘tirem’ un breuet. ¿Per matar-nos?
–Doncs sí. He fet tres Ironmans i estava tot un any entrenant. Després acabes el 200 de 2.000, onze hores deixant-te la pell i… Bé, no som mediàtics. Però als triatletes els que et piquen són els que més t’encoratgen.
–Competint us pegueu una estona però i en aquestes Eleccions?
–Són les primeres Comunals en les quals puc votar, ja he viscut el porta a porta i mare meva… No imaginava el que lluiten els candidats per un vot. Però sempre és el mateix: tots volen manar i s’omplen de promeses electorals que jo no em crec. Però passa a Andorra i al Japó, això.
–Vostè és d’Ordino, l’entrevista s’ha fet abans dels resultats i es publica quan ja se saben. Faci de pitoniso…
–A veure: els socialistes tenen 400 vots i en queden 1.000 per l’ACO i CD’O. ¿El Ventura Espot, potser?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
