Ara que tenim als cinemes The Revenant, a qualsevol que ha vist pel·lícules de l’oest li ha de venir al cap Les aventures de Jeremiah Johnson. No són idèntiques, ni molt menys, però sí que l’obra d’Alejandro González Iñárritu té una línia similar a la de Sydney Pollack, amb detalls que comparteixen, però sobretot amb dos actors que és indiscutible que són ja part de la història del cine i que, a més, tenen el plaer d’haver fet sengles interpretacions del gran Gatsby. Dues icones.
L’actuació de Leonardo Di Caprio a The Revenant és de les exagerades, de les que fins i tot poden arribar a molestar, però també de les que exigeixen ja el merescut Oscar que, ben mirat, no hauria de guanyar per aquesta pel·li en la qual el seu principal gest és posar cara de fotut i cridar, sinó per un passat en què se li ha negat. L’actuació de Robert Redford com a Jeremiah Johnson, aquest home que sempre va tenir una especial química davant de la càmera amb l’altre ‘guapo’ del cinema americà, Paul Newman, és senzilla –ell mateix va explicar que per transmetre el que era Jeremiah només s’havia de deixar portar. Però tots dos, Redford i Di Caprio, omplen la pantalla, de tal manera que sense ells ni The Revenant ni Jeremiah Johnson serien el mateix.
Més enllà de la reflexió que podem fer de les dues actuacions, el que queda clar és que cavalquen pels mateixos boscos. Un és per la frontera amb Canadà, l’altre per Utah i les Muntanyes Rocoses. Tant s’hi val. La neu, el fred, la necessitat de sobreviure amb el que dóna la natura, és la base de tots dos, per situacions ben diferents, però amb uns complements similars. Els dos tenen un fill, els dos tenen una dona índia, els dos pateixen per fer foc enmig de la neu per escalfar-se, i tenen els trucs per dormir a l’aire lliure sota la nevada, pateixen el fred, troben aliats en la muntanya i també enemics, se les veuen de grosses amb animals salvatges, i suporten el dolor immens de la pèrdua del que més estimen i els inunda les ganes de revenja, tot barrejat amb més d’un cara a cara amb indis en què, tot i la ràbia que els hi pugui envoltar, sempre hi ha un toc de respecte cap al rival. Perquè hi ha noblesa o, com a mínim, intenció d’entendre’s els uns als altres.
Jeremiah Johnson, conegut com el ‘menjafetges’ –detall homenatge: en el film d’Iñárritu, Hugh Glass (Di Caprio), menja un fetge que li ofereix un indi…–, és la història d’un home que un dia decideix deixar la vall on són les ciutats i la vida laboral amb el mercat de pells per viure sol a les muntanyes. Pateix com un novell però troba un amic que, sense embuts, l’ensenya ràpid a veure-se-les contra un ós –«Saps escorxar óssos? Segur?», li diu el vell Urpa d’Ós (Will Geer) abans de portar-li a la carrera una mala bèstia d’aquestes a dins de casa– o els trucs per no morir de fred a les nits dins de les pells.
La llei de la muntanya és dura, i Jeremiah ha de batallar molt fins que sense gairebé donar-se compte es troba a càrrec d’un nen i amb una dona índia. El respecte inicial entre tots tres passa a ser una vida familiar que l’omple, a la vora d’un riu, en una casa que ells mateixos construeixen, fins que per ajudar el seu poble blanc acaba traint la seva pròpia mentalitat respectuosa amb l’entorn, i viu el drama.
Jeremiah Johnson és una obra d’aquestes que diuen naturistes –western ecologista–, que intenten destacar la bellesa que per sobre de tot ens dóna la natura: la seva vida i la seva mort, la seva duresa, la seva majestuosa vitalitat. En el film de Pollack el falcó és l’au que tot ho vigila, premonitori d’èxits i fracassos, i quan piula Jeremiah es posa en alerta. Ho sap, perquè llegeix el ritme del bosc de la mateixa manera que sap quan ha de marxar de caça. Però en aquell 1972 també aquesta pel·lícula és un cant a l’antimilitarisme que protestava per la guerra americana al Vietnam –«S’ha acabat la guerra?», pregunta en un moment Jeremiah quan el troba el destacament del tinent Mulvey, tant absent del món com està… «quina guerra?», li responen, «fa temps que va acabar».
Jeremiah t’ensenya coses. Com el respecte als morts, el respecte a les lleis de la natura, però també dels homes. La traïció al cementiri dels indis crow és la clau de la seva desgràcia, i ell ho sap, ho llegeix, ho veu… És a partir d’aquí que Pollack resumeix 25 anys de la vida del personatge –el film està basat en John ‘menjafetges’ Johnson (1824-1900), que diu la llegenda que menjava els fetges dels indis que matava per saciar la seva revenja– amb diferents seqüències de batalles individuals contra els membres de la tribu que mai no el deixen viure tranquil i sempre són amagats per anar-li a sobre. Fins assumir que aquest és el seu destí.
Les aventures de Jeremiah Johnson és una pel·lícula que s’ha de mirar amb calma, sense pretensions de grans escenes d’acció i, ni molt menys, d’una treballada factura, sabent que un s’enfronta a un temps de pau entre muntanyes i una aventura dolça amb amargures i la duresa del salvatge oest flotant sempre en l’ambient com un perill constant. Si tu no respectes, ells no et respecten. La llei. La vida entre el nores. Coses d’aquestes que un ‘urbaneta’ com qualsevol de nosaltres no és capaç d’entendre si no es deixa portar per la màgia de la imaginació. Aquesta, com sempre, ens l’aporta el cinema. Abans era Redford, i avui Di Caprio. El western ha renascut.
