La desconfiança és el traç dominant en l’ambient social a nivell europeu. Cada dia tenim una nova notícia que comentar i no precisament agradable. La crisi segueix i la recessió amenaça. El G-20 no es defineix clarament i els bancs de l’eurozona pateixen les imposicions per una part i la poca confiança en el futur per una altra. La prolongació de la crisi del deute públic –a nivell general i especialment en la part mediterrània– provoca una intensa desacceleració del creixement econòmic i erosiona la pròpia qualitat dels actius bancaris.
No és d’estranyar aquesta situació si veiem inadequada la gestió de la crisi del deute, que origina una contracció de la demanda. La priorització d’una austeritat mal entesa i pitjor programada provoca contínues revisions a la baixa en les pròpies polítiques del creixement i no menys important en els indicadors que marquen la confiança.
La situació provoca noves aportacions de diners per part dels contribuents i les conseqüències més adverses, finalment, tornaran a suportar-les empreses i famílies, sota la forma asfixiant del racionament del crèdit.
El que passa a nivell general ho poden traslladar a casa nostra. Ara per ara les retallades importants segueixen patint-les els ciutadans de a peu i la revisió de les lleis que facin possible una més justa imposició fiscal encara no han començat a marcar el ritme necessari. La CEA demana una ràpida obertura del capital estranger i amb la boca petita matisa algunes restriccions en certs sectors. Abans no es volia ni parlar d’entrada de capital i empreses estrangeres. Ara sí, però amb reticències. Tots estan d’acord en les reformes, però procuren fugir si poden d’elles. És important haver donat aquest primer pas, però és necessari un front comú en la important i urgent recapitalització que necessitem per tirar el país endavant.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
