- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
Pretenien mantenir en secret el sexe de la criatura. El sexe o el gènere, que ara ja no se sap. Però els serveis d’intel·ligència d’aquesta casa, i el topo que tenim destacat a l’Elisi, ens han confirmat que serà nen. No només això, sinó que li hem practicat una primera ecografia d’urgència, mínimament retocada pel nostre Xavi Casals. El resultat el tenen aquí al costat: el petit Nicolas és indiscutiblement fill del seu pare. Per a la foto –ja veuen– va tenir el detall de posar al millor estil Claverol, amb capa i tricorni de gala inclosos. Els hi devien portar com a present Martí i Mateu, a l’excursió a París de l’altre dia, si no és que el mateix Sarkozy sènior –aquí, amb celles zapatares– no se’n va endur un joc de record en la visita llampec del 2010.
Però avui hem vingut a parlar de Carla, la futura mare. No pas per mare sinó perquè Mateu li va treure al copríncep la promesa que vindria amb madame Bruni a la inauguració del nou Consell. Ja que en parlem: l’edifici amb l’interiorisme més trist, desolat i poc telegènic que ha parit l’arquitectura nacional. A joc amb la plaça, més dura i inhòspita que les de la Barcelona que va esguerrar Bohigas. Però aquesta és una altra història. Parlàvem de la visita de la coprincesa. I molts no ho recordaran, perquè va ser el 1976, però hi ha precedents: Anne-Aymone, senyora de Giscard d’Estaing, va substituir aleshores Valéry en la consagració del nou Meritxell. Tot elegància, per cert. Mirin la foto que n’ha rescatat mossèn Ramon a Vivències meritxel·lianes. Giscard –ja s’ho hauran olorat– es va quedar a casa. Ves que Sarko no en prengui nota.
Pel que fa al retrat de família que publiquem en exclusiva, fet ahir mateix a l’habitació de la Muette, ens consta que en una de les caixes hi ha una guitarra perquè Bruni acompanyi les cançons de bressol amb què adormirà la criatura. Ens decantem des d’aquí per la suau deriva existencial de Quelqu’un m’a dit, tan txic i tan rive gauche. ¿Recorden? «On me dit que le destin se moque bien de nous/ qu’il ne nous donne rien et qu’il nous promet tout…» Tic-tac, tic-tac. Molt més adequada que les quatre consonnes et trois voyelles de –ehem– Raphaël, no m’ho negaran. En qualsevol cas, la visita de la primera dama francesa compensarà amb el seu glamour el nyap ètic i estètic de la campanya Alguna cosa es mou a Andorra. ¿De veritat que no hi tenen res a dir, les nostres feministes, del delirant espot televisiu presentat dijous pel ministre Camp?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
