Coach i facilitadora del canvi personal i organitzacional
- Foto: EL PERIÒDIC
Hi va haver una època en què les persones treballaven per subsistir. Per cobrir simplement les necessitats fisiològiques, com menjar i tenir una llar, i per tenir una seguretat personal: accés a la salut pública, a un contracte indefinit, etc.
Una de les coses que han canviat a mesura que la societat evoluciona és que les persones ja no treballem només per un sou; treballem per sentir-nos apreciats entre els companys de feina, per establir relacions interpersonals agradables, per tenir un reconeixement al nostre esforç i per sentir-nos realitzats. Una feina és també un lloc on aprendre, on evolucionar. I en canvi, hi ha molts empresaris i directius que sembla que no s’adonin que un sou, un horari i unes vacances no motiven el seu «personal». I poso entre cometes «personal» amb tota la intenció: ¿Qui és el «personal»? És una manera impersonal i dissociada de parlar de les persones. Totes diferents, amb valors, inquietuds i capacitats diferents. Deu ser per això que les empreses més capdavanteres ja no tenen departament de RRHH o recursos humans, sinó de Gestió de Persones; ja era hora que algú s’adonés que les persones no són recursos.
La terminologia és important perquè parla del nivell de sensibilitat amb què una empresa tracta els seus col·laboradors. Un col·laborador és molt més que un empleat: no només és algú que està a sou; es algú que col·labora en els objectius de l’empresa amb el seu esforç i el seu talent. I se li recompensa això en la mesura justa.
Quan les empreses entenguin què motiva realment les persones que hi treballen podran satisfer les necessitats més elevades dels treballadors: entorn laboral satisfactori, reconeixement i autorealització. D’aquesta manera s’activa l’engranatge d’implicació dels professionals: les persones necessiten no només una feina, sinó responsabilitzar-se dels processos, assumir responsabilitats, rebre el reconeixement pels èxits i el feedback correctiu del seu cap perquè els ajudi a progressar i millorar. Cal entendre que la motivació no és extrínseca, sinó bàsicament intrínseca: les persones són molt més creatives quan la feina suposa un desafiament i els genera interès. El que han de fer les empreses i els directius és procurar identificar la motivació intrínseca dels seus col·laboradors i mirar de mantenir-la alta alimentant les seues capacitats amb les responsabilitats adequades. D’aquesta manera tindran treballadors compromesos, que s’esforcen per assolir els objectius d’una empresa que els cuida.
Hi ha una veritat inqüestionable: les persones no deixen les empreses, deixen els jefes. Sovint es trien els professionals de posicions de responsabilitat en funció de l’experiència o de la capacitat tècnica demostrada. Es valora la intel·ligència cognitiva, la capacitat d’anàlisi, etc. però no la intel·ligència relacional ni l’emocional. No se’ls forma en la gestió de persones i equips. Només algunes grans corporacions ho fan de forma sistemàtica. Així que moltes empreses poden perdre bons professionals perquè molts responsables d’equips no tenen les habilitats de lideratge necessàries. I un dels errors que cometen més freqüentment és remarcar els errors i no reforçar els encerts. Això crea un desgast emocional en el treballador, que no se sent ni reconegut ni realitzat, que acaba o bé deixant l’empresa o limitant-se a adoptar una actitud passiva fent l’esforç mínim.
Donar feedback eficaç no és senzill, però s’aprèn amb la pràctica. Implica un procés comunicatiu de preguntes, que pretén responsabilitzar el treballador i ajudar-lo a trobar solucions per ell mateix. I aquesta és una habilitat dels directius líder-coach. No manen, inspiren. Manar és un verb del passat. Les persones no necessiten ser manades, demanen ser liderades. ¿I què és un líder? És la persona que té la capacitat d’inspirar els seus col·laboradors perquè facin el que ell creu que han de fer. El líder és un exemple a seguir, algú que genera admiració. El líder no s’escull, l’escullen. Són com fars que il·luminen, i atreuen els vaixells cap al seu port.
Crec que l’evolució cap al veritable progrés comença per un canvi d’actitud personal: un món on les persones amb responsabilitats sobre altres confiïn en lloc de desconfiar; influenciïn en lloc de manipular; inspirin en lloc de manar; ensenyin en lloc de renyar, i que pensin en el benefici comú i no només en l’individual. Penso en líders que tenen visió per construir futur a cada pas, amb tot de gent que els segueixi, des de la llibertat, per crear junts un renovat model de societat global.
nprenafeta@newabilitiestraining.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
