Equivocar-se és humà. És una premissa que tenim molt present els periodistes. Per això el contrast és una de les nostres eines. Molts creuen que no ho practiquem. Fins i tot ens ho critiquen. El contrast no és parlar amb tothom, perquè amb mentiders o amb qui diu mitges veritats, no hi comptem. Distingir entre la raó i les raons particulars no és fàcil. Massa vegades es practica amb una clara manca de respecte. Per alguns, respecte és el que es mereix la seva persona. Tenen raó. Però falten el respecte a la resta. La modernitat de qui escriu s’erosiona quan s’embruta. No es tracta tant de saber quines són les teves raons, sinó d’acceptar les dels altres. Quan s’escriu es parla del que tu sents, i mai del que proclamen els altres. Per això la dialèctica és critica. No es diuen totes les veritats, malgrat que allò que es diu és veritat. Ull viu, però: una veritat interessada –precisament per això–, pot estar carregada de mitges veritats, que són la pitjor de les mentides. El paper de víctima el podem assumir tots, en un moment o altre de la vida, i el silenci n’és el culpable. El silenci conflictiu, aquell del qual no es parla quan s’explica una cosa, perquè pot destorbar i ser molest. És com caminar coix, avances amb paraules i no amb propostes, i les contradiccions són com ficar portes a l’horitzó. Davant de manifestacions taxatives, d’aquelles que semblen transcendents pel soroll amb què es diuen, sempre tinc ganes de replicar, però no sempre ho faig. No m’agrada passar del no generalitzat al sí particular: és fer trampes. La política, com l’intercanvi d’idees, ha de tenir grandesa i no ser insolent. No té la raó qui més crida. Els poc experimentats diuen que no estan lligats a la política. Menteixen, perquè el que critiquen és la fórmula més directa de fer política. I aquesta es practica arreu, també en les festes socials innocents, però amb una posada en escena evident.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
