Que les coses no van com voldríem és irrefutable. Som en una travessia pel desert, en matèria econòmica, que es l’única que interessa, de la qual no es pot saber exactament quan se sortirà. Una lamentació es repeteix cada vegada amb més insistència: ¡Això s’enfonsa! Cert en alguns aspectes, però no en la realitat global. Mal temps per a les receptes i pitjor encara per prendre’s la medecina. El derrotisme és la darrera moda defensada per aquells a qui agradaria acabar amb tot allò que no els convé. El truc es troba a mirar amb atenció el que hi ha sota la catifa i escombrar el que no serveix.

Tornem a parlar dels Pressupostos i, per la via indirecta, de les eleccions. Els ciutadans no poden entendre que no es pugui desenvolupar el Pressupost ni que això aturi la situació i a la vegada netegi el que s’ha trobat sota la catifa. El truc es troba també a saber distingir entre la realitat de les estratègies de defensa dels presumptes implicats, per veure tot el que tenen de fals aquells que voldrien que tot anés malament. El Pressupost, així, hauria de ser mirat no pel que es fa, sinó pel que es farà.

Aquells que no volen que es faci res practiquen el vell sistema del «sí però no». Els altres, conscients que no s’arribarà a res concret, es preparen per unes eleccions que tots diuen no voler, però a les quals ens aboquen. Hauríem de veure les posicions no pas com un reconeixement, sinó com un compromís. Es vol el primer i no preocupa el segon. Conclusió: no s’arriba a cap solució. No es tracta de qui guanya, sinó de qui fa. No es qüestió de rebre llorers, sinó d’assimilar la càrrega que suposa la responsabilitat. Els neocons, teocons i cons tenen clar, en general, que guanyant-hi ells, que s’enfonsi la resta. El problema és que la resta som nosaltres, que parlem poc i patim massa. No hi ha solució, sinó submissió als que no fan ni deixen fer.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com