Escenes de desesperació al metro de Madrid

Foto: NOE

Sempre m’ha fascinat, interessat o inquietat pensar com deuen ser les vides d’aquelles persones que es creuen en la pròpia vida de manera fugaç. Persones amb qui l’atzar o el destí et fan convergir, en un mateix lloc, per un espai de temps molt breu. Persones amb qui compartir una conversa, un espai, una mirada. Em pregunto com deu ser la seva vida, quina haurà sigut la seva història i quin és el futur que els depara. Això em passa sovint quan viatjo. En tren, avió o al metro.

Sóc a Madrid. Hi vaig sovint des de fa alguns anys. Un vagó del meu tren s’atura a Gran Vía. Puja una munió de gent, i quan les portes tanquen, un home molt gras de gairebé 60 anys treu una guitarra tronada, i comença a entonar una cançó trista en el seu accent argentí. L’escolto, i el miro als ulls, mentre observo com la gent del voltant evita mirar-lo, i segueix fent la seva. Canta força bé, mentre mira al terra o cap on no hi ha ningú. Manté intacta la dignitat de temps millors. Baixa a Tribunal, sense cap moneda per a la seva actuació. Entra molta més gent. Una dona d’uns 60 anys, amb gavardina i aspecte d’anar a treballar, arrenca: “Señores, tengo un hijo drogoadicto, no recibe ninguna ayuda, y pido dinero para poderle seguir pagando la rehabilitación. Es muy duro para una madre tener que pedir dinero, pero la administración no me ha dejado otra solución. Si ustedes tienen hijos, me comprenderán”. Les mateixes mirades cap al terra, el mòbil o els companys de viatge. Ella és invisible. Baixa a Bilbao.

Les portes del vagó es tornen a tancar, i just en el moment que el tren arrenca, sento una veu que ve de l’altre extrem del vagó cridar: “¡no tengo dedo, y no puedo trabajar!, ¡por favor, ayuda! El seu to de veu és d’una desesperació tan profunda, que sento com se m’encongeix el cor, i busco instintivament el rostre d’aquella veu trencada. Mentre els passatgers continuen absorts en les seves converses, entretinguts amb els seus mòbils i tablets, o simplement dormint, m’apareix al davant un home amb la cara completament desfigurada. Devia haver patit greus cremades en algun accident terrible, penso. Sento sobtadament un esglai al cor. La seva veu és d’una desesperació tan absoluta i el seu rostre sense expressió m’impacta de tal manera que em quedo paralitzada, sense capacitat de reaccionar. Passa davant meu la imatge de la desolació més absoluta, davant la indiferència de tothom. Si em poso a la seva pell, em sorprèn que es queixi que li falta un dit per poder treballar quan li falta la cara sencera.

Mirar al terra acostuma a ser el refugi personal més socorregut. La majoria de les persones desvien la mirada: aquesta escena desagradable durarà poc, fins a la propera estació de metro. No és fàcil mirar la misèria de cara. Jo em pregunto on anirà, qui deu tenir en aquesta vida que el consoli, de què deu viure, i si mai podrà experimentar l’experiència de l’amor. I també m’adono de la responsabilitat que tenim cada un de nosaltres, com a ciutadans, de compartir amb els necessitats. De com la responsabilitat social no és de l’administració, és de les persones i de les empreses. A aquest home no el mira ningú a la cara. Ningú. Quan desapareix, caminant de pressa per l’andana, em quedo pensant en com ens estem acostumant com a ciutadans a conviure amb la pobresa i la desesperació més absolutes sense que ni ens afecti. Com ens creem una bombolla de benestar, on aquestes escenes ràpides de misèria, dolor, pobresa i necessitat que se succeeixen entre dos estacions de metro queden fora de la pròpia realitat. Una simple molèstia passatgera. Centenars de trens circulant per la xarxa de metro de Madrid, milers de vagons, on escenes d’una auca dels efectes humans de la crisi se succeeixen sense parar, oferint la cara més trista d’una realitat punyent. Milers de persones cridant auxili davant de ciutadans indiferents massa acostumats a veure-la com una part del paisatge urbà. I és Madrid, Barcelona, o qualsevol altra ciutat del món. És el quart món. Tornaré a Madrid. Tornaré a agafar el metro. Tornaré a compartir amb desconeguts les seves històries de vida. Mirant-los als ulls, reconeixent la seva presència i la seva dignitat d’éssers humans. Tinc la certesa que visc en un país privilegiat. A Andorra la pobresa, que hi és, no es manifesta amb aquesta cruesa. I tenim els mitjans i els recursos per ajudar els més necessitats. I també el deure moral de fer-ho. Compartir –penso– és un deure inherent a la condició humana. El que ens fa realment humans no és tenir cervell, és tenir cor. 

Per a més informació consulti l’edició en paper.