- Ferran Pol no vol deixar ni un buit lliure a la seva porteria. Foto: TONY LARA
Ferran Pol (Andorra la Vella, 1983). Mai havia tingut una lesió tan greu –trencament de peroné– i quatre mesos després ja ha tornat a la titularitat sota els pals del FC Andorra. En detriment d’Albert, que l’ha substituït molt bé durant vuit jornades.
–Encara està de rehabilitació.
–Sí, em queda aquest mes perquè em va molt bé amb els corrents, el magneto i tot. Entrenant estic bé, em queda agafar la forma física.
–És a dir, que hi va per precaució.
–Exacte.
–No és aquesta una lesió habitual en un porter.
–La veritat és que no. Els futbolistes potser més, però és que va ser de la manera més tonta, un xut amb el peu mal situat i el turmell que va fer pressió fins trencar el peroné.
–Tot i seguir amb la rehabilitació, ¿es troba còmode als entrenaments i als partits?
–Vaig començar a jugar de titular el passat cap de setmana i he jugat una mica altres partits. Contra el Tremp la primera part va anar bé, però quan vaig sortir a la segona part en córrer sentia una mica de dolor. Em va costar una mica més.
–¿Com creu que ho ha fet Albert?
–Molt bé. M’he quedat sorprès perquè és un porter corpulent però amb una agilitat bestial.
–Albert està fort, ¿eh? ¿S’ha pres bé que l’hagi tret el lloc?
–Ja parlem en els entrenaments, fem broma i ja s’ho pren amb filosofia. Quan estava lesionat em va venir a veure, i ell i jo ens entenem molt bé. Sap la feina que té aquí. Em sap una mica greu que ell passi a ser reserva i m’agradaria que el Richard li donés algun partit.
–Els periodistes en parlem a la graderia, que potser es mereix jugar.
–Sí, clar, però això és cosa del mister. Jo puc aportar a l’equip, que no vol dir que l’Albert ho faci malament, però l’experiència és un grau.
–¿Segueix pensant en la selecció?
–És clar. Parlo amb el Koldo i des del primer dia em va dir que em recuperés bé. Tenim afinitat. La setmana vinent farem tres dies de matí, amb ell i Guille (Burgos).
–¿Es veu més a prop de la titularitat amb la tricolor?
–Em limito a treballar i entrenar, però sé que si un dia ha d’arribar l’oportunitat… sé que he de jugar algun amistós com contra Albània, que vaig jugar els últims deu minuts. Allò em va impressionar i vaig pensar el que significa jugar un partit d’aquestes característiques. Si alguna vegada tinc aquesta ocasió de jugar, hauré de fer el que sé i sense nervis. Sé que José Antonio és el titular i sempre estaré al seu costat per al que necessiti.
–Des de la graderia se li escolta sempre cridar molt, ¿què és el que més li posa nerviós dels seus defenses?
–Home, a vegades la conducció massa prop de la porteria, ara que estic veient que estem una mica més fluixos… Però hi ha jugadors que amb la pilota als peus ho fan molt bé.
–’Emilinbauer’, per exemple.
–Sí, sí. És espectacular, i amb això que fa no tinc res de por. És un central que m’agrada molt, és el millor que tenim. Pateixo més per altres jugadors perquè potser no estan en tensió o els has de cridar una mica. A Maneiro a vegades li hem de dir, o Xavi, que aquest any no el veig com l’any passat… Però són jugadors que si l’any passat ho van fer molt bé, aquest també.
–¿Com veu la categoria? ¿Més anivellada?
–Crec que ens falta punch a dalt, hem d’anar partit a partit i tenir confiança. Serà més dur que l’any passat, perquè hi érem dos, tres equips. Serà complicat, però de mica en mica estarem per lluitar per l’ascens.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
