- Enric Casadevall, quan encara era ben rosset i feia cara d’angelet Foto: EL PERIÒDIC
–Pregunta obligada: ¿bon nen o més aviat trapella?
–Bastant trapella, pel que recordo i pel que em deien aleshores.
–¿Recorda alguna trastada o alguna anècdota memorable?
–De molt petit em va atropellar un camió. Estava al carrer i va passar el camió, però a mi no em va fer mal perquè era tan petit que devia quedar per sota. I amb deu o dotze anys, amb els amics d’Encamp, també n’havíem fet alguna… Ara diuen que alguns nens són hiperactius. Jo crec que en aquells moments no es deia, però el cert és que era un nen inquiet, mogut…
–¿A què li agradava jugar?
–Al que jugàvem en aquella època: a indis i americans! I sobretot a jocs en grup. No com ara, que els nens surten de l’escola i van a casa. Nosaltres sortíem de l’escola i jugàvem al carrer. Crec que els de la nostra generació respectem més les normes perquè, quan fas jocs al carrer, en grup, marques unes regles i tothom les accepta. Ara, com que els nens juguen sols, de normes no en tenen.
–¿Com li anava a l’escola? ¿Era un bon estudiant?
–Normal. De la mitjana cap amunt, però tampoc no era brillant.
–¿L’havien hagut de renyar gaire, sent tan mogut?
–Sí, Déu n’hi do…
–¿Li agradava llegir?
–Sí, tot i que no era un fanàtic de la lectura. En aquell temps tampoc no hi havia massa cosa per llegir. Recordo alguna revista com la del Capitán Trueno, i els llibres de l’escola. Els nens llegien poc. Jo m’hi vaig aficionar més als 15 o 16 anys.
–¿S’ho imaginava, que acabaria fent carrera política?
–No, no m’ho imaginava. Però és cert que ara, quan hi penso, m’adono que ja de petit m’agradava organitzar. El típic que, a l’hora de començar un joc, algú preguntava: «¿I això com ho fem?». Aleshores sortia jo i deia com havia d’anar el joc, organitzava els grups…
–Aquesta capacitat d’organització és una de les qualitats que se li reconeixen públicament…
–Això sí que em ve de ben jovenet. Reconec que, a les colònies, m’agradava ser cap de colla.
–¿Recorda els estius de petit?
–De més petit, jugava al carrer, que és el que fèiem tots els nens. Llavors, amb 10 o 11 anys, vaig anar de colònies. I amb 14 o 15 anys vaig començar a treballar de dependent. El meu pare tenia botiga, però de vegades havia anat a treballar a altres llocs.
–¿Va començar a sortir llavors?
–Sí, el que passa és que tampoc no sortíem tant. En primer lloc perquè no hi havia diners. En segon, perquè no teníem cotxe. El primer cotxe que va tenir algun amic nostre és quan ja havíem fet els 18 anys. Abans també anàvem a Andorra, al cine o a ballar, però si se’ns escapava l’últim clípol, que era el de les dues de la matinada, ja podíem pujar a peu.
–¿D’Andorra a Encamp?
–Ho vaig fer unes quantes vegades…
–¿Li ha quedat alguna cosa al tinter?
–No és que hagi fet sempre el que he volgut, però he fet de tot. Bé, tot el que es podia fer en aquella època. Fins als 18 anys no vaig fer vacances –Ep! Ni jo ni els meus germans ni els meus pares. Quan algun dels amics ja va tenir cotxe, ens podíem escapar tres dies a Salou i era tota una aventura. Abans, amb el grupet, també havíem muntat una mena de discoteca privada per als amics.
–¿Quina música li agradava?
–Els Rolling Stones i ,sobretot, els Beatles. I també els cantants francesos.
–¿Va portar els cabells llargs?
–No, ni m’agradava a mi ni hauria agradat a casa. A algun amic, li dic mig en broma: «Jo, que els portava curts, encara els tinc!».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
