Els assabentats manifesten que les grans decisions polítiques s’han fet massa vegades o bé entre llençols o estovalles. No tinc cap element que avali aquesta afirmació. Sí que és ben cert l’existència, sobretot en època estiuenca, de sopars a la fresca que poden acabar sent acalorats pels temes que es tracten. Diria que aquesta és una moda molt estesa i que, com a tal, s’ha de tenir present sense donar més importància que la que té realment, o sigui, reunions d’amics que amb caràcter informal s’acaben convertint en un plebiscit del que passa i del que no passa.
En les darreres setmanes he conegut reunions gastronòmiques en què el plat fort ha estat la conversa o la xafarderia, que les dues coses acostumen a anar molt unides. No és un fenomen nou, perquè la literatura està farcida d’escenes en les quals a través d’una taula ben equipada s’escriuen històries galants, èpiques o fins i tot terrorífiques. Com que el temps acompanya, proposaria com a argument per a alguna de les reunions que es prodiguen una discussió sobre el paper dels sopars a la fresca en la història de la literatura de tots els temps.
Comparant aquests arguments amb els que es tracten ara, arribaríem a la conclusió que anem enrere i que això ja no és el que era. Ara es parla molt i variat, però no es practica la fórmula literària en la sobretaula, sinó més aviat la crítica o la rumorologia. Trobo a faltar aquella definició de sopar literari i gastronòmic que escriu el poeta Baltasar de Alcázar quan diu: “La taula està ja parada/el que s’ha de menjar, a punt/les tasses de vi, juntes./Falta començar la festa”. ¿Quina?
I tant de bo que tinguem aquesta festa en pau. Perquè els sopars dels que més es parla darrerament acostumen a ser tots ells molt comentats i el que es debat sempre es pren com a matèria sensible. El goig acaba sent un malson, sense gaires explicacions autèntiques.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
