- Carlinhos, a la graderia del Poliesportiu, abans de viatjar a Brasil. Foto: EL PERIÒDIC
Carlos Lima Bezerra, Carlinhos (Fortaleza, 1979), és un jugador de l’Hotels Plaza Andorra que, tot i no tenir massa nom al Principat, a Brasil és una institució del seu esport. Aprofita la seva fama per fer obres benèfiques. També ha obert una línia de productes esportius. La marca C10.
–Va tenir una topada amb Paulinho, excompany i amic –fins al moment– en el matx contra l’Oxipharma, on juga ell ara. ¿Va sagnar en realitat?
–No.
–¿Què va passar exactament?
–Va ser una jugada al principi, una pilota al mig que quan vaig anar a xutar no el vaig veure venir i ja tenia el peu alçat i el colze a la cara. No em va tocar, però si no boto i vaig a terra de segur que em trenca alguna cosa. Van continuar la jugada, ell no, segons m’han dit, perquè jo era a terra, i al final va marcar ell.
–¿I ara com està aquesta relació?
–Vam parlar que és una qüestió professional. La cosa estava una mica freda, però no crec que l’amistat es perdi per una cosa així.
–Vostè el va pegar a ell després…
–Va ser al final del partit, una jugada aïllada i amb molts nervis. La veritat és que el vaig pegar i va topar contra la paret. Estava empipat.
–¿Quan juguin aquí, hi haurà ‘pique’?
–Espero que no. El futbol sala és molt petit. Avui estem aquí i l’any vinent ja veurem on ets, però hi ha molts jugadors que estan picats.
–Ara marxa a Brasil una setmana i té una agenda atapeïda ¿Ja ho farà tot?
–Estic entrant en el món del material esportiu, per clubs, col·legis… allà he de llançar la campanya. També tinc ‘La Nit de les Personalitats’. Hi seran els millors de la temporada a Brasil i sóc un dels patrocinadors, i després un esdeveniment per a nens de 6 a 15 anys, amb quatre hores diàries i amb jugadors coneguts i també un partit benèfic entre els jugadors que són fora de Brasil contra els d’allà. La gent portarà aliments, roba, joguines per a l’Associació Nostra Casa Mare Àfrica. Després, tot reunions perquè estic obrint escoles de futbol sala arreu del món, una a Veneçuela i miro de fer-ne una a Texas.
–¿Què el porta a fer tot això?
–El futbol sala és la meva vida. Abans, de Fortaleza, la meva ciutat, sortien jugadors bons, uns 30, i ara dos o tres. Amb les drogues, la beguda i les condicions de vida la gent s’ha tornat boja, s’ha desvinculat del futbol sala. Vaig començar a parlar amb gent de Sudamèrica i volen fer coses, però no saben com, i jo puc ajudar parlant amb empreses que posin diners, que impulsin el futbol sala.
–Aquí no som conscients, però Carlinhos a Brasil, ¿qui és exactament?
–Sóc molt conegut, molt més que aquí, i per això allà aconsegueixo coses perquè tinc contactes. Per exemple fem un esdeveniment per a l’associació i allà tot són fotos, autògrafs…
–Va sortir a O Globo.
–Sí, al canal esportiu, el més vist a Brasil, parlant del que fem.
–¿Com contacta amb l’associació africana?
–Abans, part del meu sou el dedicava a aliments que portava a una institució del càncer, perquè la meva mare el va patir, però després vaig veure que tenien molt suport del Govern i que d’altres necessitaven més el que jo els podia oferir. Vaig anar a veure els d’aquesta associació i vaig veure que els nens no tenien de res, però eren feliços. Vaig fer un acte i vam recaptar més de 100 quilos d’aliments. Molta gent ens va ajudar.
–¿Tot només amb la seva presència?
–Exacte. Amb la meva imatge intento atraure col·laboradors, empreses. Jo no puc donar diners, però a través de la meva imatge intento aportar d’altres coses com aliments, material o roba.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
